L'any 1834 un fill de Llofriu es afusellat a Plaça Nova

Curiosa notícia que parla dels cementiris de Palafrugell.

Llegint aquest artícle publicat al blog: https://palatiofrugelli.blogspot.com/ hem de destacar aquesta petita menció.

1834: Un fill de Llofriu es afusellat a Plaça Nova, espai encara sense urbanitzar, i el cadàver és enterrat al nou cementiri. Aquest enterrament reprendrà a partir d'ara l'ús de tornar a enterrar els difunts al nou cementiri.

Per llegir l'artícle sencer: >>> https://palatiofrugelli.blogspot.com/2009/12/els-cementiris-de-palafrugell.html 

Per saber qui era aquest fill de Llofriu: >>> https://palatiofrugelli.blogspot.com/2017/03/un-fill-de-llofriu-es-afusellat-placa.html

Molt interesant aquest blog a on hi han varis artícles del nostre territori i de Palafrugell.

Uns lladres el 18 de Gener de 1898 dins l'Església de Llofriu

Buscant en arxius hem trobat un notícia molt curiosa. La d'un intent de robatori dins de l'Església de Llofriu que finalemt per deseperació va acabar en robatori de gallines.

Durante la noche del miércoles parece que se abrió por los cacos misteriosamente, ó sea sin fractura ó violencia alguna en las puertas, la iglesia de Llofriu y la sacristía de esta iglesia con el propósito de robar lo que no encontraron por tenerlo el sacerdote encargardo de oficiar en la misma, guardado en su propia casa; y sin duda serían los mismos cacos que al verse burlados, penetraron en un corral vecino y se llevaron las gallinas á falta de objetos religiosos. 

¿Es qué salen ó entran por Llofriu esos amigos de lo ageno? Acá la vigilancia nocturna, que no se podrá decir ahora que escasee.

• ENLLAÇ A LA NOTÍCIA DEL 18-01-1898: https://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/viewer.vm?id=0000528692&page=2&search=Llofriu&lang=ca&view=premsa

L'antic post de la Creu Roja que va estar operatiu fins els anys 90

Devant de l'accés del Barri de l'Estació de Llofriu hi habia un "post" de La Creu Roja. En l'actulitat està la"rotonda de Llofriu" en els encreuaments dels carrers Tramutana i Del Ramal.

Hem aconseguit doncs unes imtages hisrtòriques i testimonials gràcies a: Florenci Berta de La Creu Roja de Palafrugell.

Moltes gràcies per aquestes imatges tant testimonials com emocionants, Florenci.

Dir que durant un temps les carreteres de Catalunya i Espanya cada certs punts quilomètrics estaben a disposició uns "post" "PUESTOS DE SOCORRO" o punts de La Creu Roja sobretot en ajuda en accidents en carretera i altres.

IMATGES ANTIGUES

IMATGE ACUAL

Bernat Guillem de Llofriu ven un terreny l'any 1342

Buscant i buscant hem trobat a la Bibliteca de Catalunya un pergamí d'una venta d'una fiexa de terreny a Llofriu.

Es tracta doncs d'un document del segle XIV, concretament de el 5 de novembre de l'any 1342. En aquest pergamí l'esposa Bernat Climent, Ermessendis, li compren per 240 sous de Barcelona una feixa de terreny que teníen en possesió a Ramon Morgat i la compra es en reserva directe en domini per a la casa de Santa Anna del Sant Sepulcre de Barcelona.

Interessant document de l'any 1342 que el podreu trobar en l'enllaç de més abaix. 

• ENLLAÇ DIRECTE: https://mdc.csuc.cat/digital/collection/pergamiBC/id/42068/rec/4

Descubriments com aquest ens van fent poder enreiquir encar més la história de Llofriu i en breu compartirem el document, en digital, més antic de Llofriu que data de l'any 1126.

Les 4 barberies que va tenir Llofriu

Sabem de quatre barberies que funcionaren a Llofriu: tres a la Barceloneta i una al poble. Els homes hi anaven normalment un cop a la setmana, i les dones “no anàvem a cal barber, anàvem a la perruqueria a Pals o a Palafrugell. A Palafrugell anàvem al carrer Estret amb l’Antònia i la Pepita, que eren germanes, amb aquells rulos d’aquell temps que s’escalfaven al foc amb carbó, que no sé com no ens cremaven els cabells! Les dones grans hi anaven molt poc, de permanent en permanent” (Maria Estanyol).

Anar al barber era un ritu social molt masculí. Al barber hi anaves a afaitar-te o a tallar-te els cabells, però també hi anaves a fer el toc, a jugar a cartes i a fer tertúlia. Eren les tavernes del’època. La majoria de barbers exercien la seva professió a les nits o els caps de setmana ja que no era la seva feina principal. Els barbers adaptaven una estança de casa seva per dur a terme aquesta activitat.

A la Barceloneta:

• Cal Barber, li l'en Quim Sabater

Pere Ventura ens explica que el seu sogre ja feia de barber a Llofriu. La barberia estava situada a la Barceloneta. Consistia en una sala ben illuminada i preparada amb dos miralls i dos seients americans. Aquesta, segurament, seria la barbería que funcionaría més regularment.

La barberia de Cal Sabater. Joaquim Sabater fent de barber, una de les seves filles i l'avi Carreter. FOTO PELAYO SAGRERA.COL·LECGÒ DOMINGO SABRIÀ.

• La barberia de Ricardo Puig

“El meu pare tenia una barberia a la Barceloneta. En acabar la guerra la va obrir, fins als anys 60. Durant el dia feia de capatàs i a les nits de barber, sobretot els dissabtes a la nit. Estava al carrer de Baix, la tercera casa. Allà es jugava a cartes i, és clar, es plegava molt tard. Encara no hi havia can Mingo, i llavors es jugava allà. Els homes venien a afaitar-se, sovint directament de treballar, i sense rentar-se la cara, que encara costava més. Tampoc era costum rentar el cap a la barberia, i venien amb els cabells bruts de la feina i se't feien malbé les tisores" (Lluís Puig).

A l’Estació:

• La barberia de Lluís Puig

Lluís Puig de ben petit ja ajudava el pare a la perruqueria i anys més tard va obrir la seva barberia a casa seva, al barri de l’Estació. Això era pels volts dels anys 60. L’obria els caps de setmana i entre setmana feia de serraller a la seva serralleria de Palafrugell.

A Llofriu:

• La barberia de can Riembau

Can Riembau es trobava al poble, a prop del’església. Fou al mateix temps barberia, taverna, taller de modista i, si filem molt prim, també tenia quatre cosetes de botiga: escombres, oranges i gasoses. Josep Riembau va fer de tot. Va començar d’aprenent de barber, llavors de pagès a can Facundo, de manobre al mas Rostoi, va portar el bar del cinema Mercantil i més tard el del cinema Garbí (que era del seu tiet). I a les nits, durant una llarga temporada va exercir de-barber al poble, a la plaça de l’Església.

“Jo de calés no en tinc, però he pencat de valent. Vaig aprendre de barber a can Quim Barber, a la Barceloneta. Llavors vaig anar a treballar a Palafrugell a can Tort, al carrer Cavallers. En aquella època hi havia 32 barberies a Palafrugell. En Tort em pagava un duro a la setmana, però li havia de portar la llet de Llofriu. Més tard en Gou em va dir per anar a treballar a casa seva, m'apujava una pesseta i no li havia de portar la llet! Va ser un bon canvi” (Josep Riembau).

L'avi Carreter, pare de Josep Feliu, el barber Quim Sabater i la seva filla Mercè davant la barberia de Cal Sabater. FOTO PELAYO SAGRERA.COL·LECGÒ DOMINGO SABRIÀ

A mitjan anys quaranta va obrir la barberia a casa seva. Treballava principalment els dissabtes, els diumenges i algunes nits entre setmana. La va deixar l’any 1962, aproximadament. La barberia estava situada al fons d’una habitació, amb una butaca americana de segona mà, una tauleta i un mirall. “Els homes venien a afaitar-se i a jugar a cartes. Tenia una mica de taverna, hi havia una taula llarga on feien la manilla, el canari, i entre copa i partida s’esperaven perquè jo els afaités o els tallés els cabells. Eren uns set o vuit. Uns miraven i els altres jugaven, i s’anaven alternant, i jo suant tinta per poder-los afaitar. En aquella època hi havia molt mal sabó per afaitar i venien havent sopat directament de treballar, de la quadra, ,el sabó no agafava" entre rialles Josep Riembau ens diu que era un disbarat. Acabava cap a les dues o les tres del matí.

“Els llocs de reunió eren al bar d’en Mingo i a cal barber. Els diumenges venien una colla d'homesi jugàvem a can Riembau” (Emili Puigi Alfons Juncà). “No teníem electricitatifèiem servir un gasòmetre, que funcionava amb carbur. Hi havia una campana molt gran i el pare hi posava el carbur a dintre.I a l’entrada teníem dos carregadors, un per a la barberia i un altre per al bar. Lailluminació era escassa, la llum de carbur tenia menys força que una bombeta de 40!" (Josep Riembau).

Llofriu en un plànol de l'any 1892

Hem trobat recentment un plànol de la Costa Brava a on es pot apreciar com eren les carreteres, camins i tren "trenet" de l'any 1892.

Llofriu tal i com ere l'any 1892 on es poden veure els camins i la carretera actual C-31 i la futura C-66 que en aquell temps era el traçat del "trenet".

Podreu veure el document original aquí: http://bibliotecavirtualdefensa.es/BVMDefensa/i18n/consulta/busqueda_referencia.cmd?idValor=634005&id=1194&posicion=25&forma=ficha

Llofriu, la Barceloneta, l'Estació i les Gavarres des d'un Drone

Des de fa poc temps que els drons ja formen part de les nostres vides. I és que estem en un món que no para d'evolucionar encara que de vegades sense que nosaltres n'estiguem del tot d'acord.

Cada cop més vigilats i perquè no dir-ho més controlats precisament els drons en són una altra eina.

No obstant cal dir que els drons són molt útils i s'agreixen els serveis que poden arribar a donar.

Imatges aèries, vídeos, topografia, control del trànsit, meteorologia o inclús controls d'incendis o per a l'agricultura.

Que sapiguem el primer dron que va sobrevolar Llofriu data de l'any 2014. Un dia estàvem navegant per YouTube i vàrem veure el primer vídeo d'un dron sobrevolant Llofriu. Ens va fascinar i un dels bloguers del blog de Llofriu es va animar a treure's el Títol de Pilot de Dron, doncs és necessari per a poder volar encara que sembli mentida.

I és que encara que hi hagi drons de joguina les imatges aconsseguides ens demostren que de joguina no en té pas res. Precisament pel que ja hem comentat anteriorment.

Un dron té moltes possibilitats i no es cap joguina. Gaudiu de les imatges i moltes gràcies Daniel.

IMATGE 1

IMATGE 2

IMATGE 3

IMATGE 4

IMATGE 5

IMATGE 6

IMATGE 7

• Si voleu les imatges originals >>> contactar aquí <<<.

Els reptes d’estimar i conservar els edificis moderns i contemporanis

Dels dies feliços d’estiu a l’antiga Casa Regàs i el Belvedere Georgina, una de les obres més emblemàtiques de la Catalunya dels anys 70, no en queda res. Es troben en un estat de degradació absoluta. L’actitud dels actuals propietaris i el temps han donat un cop de puny a l’esperit lúdic amb què la van dissenyar els arquitectes de l’estudi PER, Oscar Tusquets, Lluís Clotet, Pep Bonet i Cristian Cirici. “Van actuar amb una actitud trencadora: inicialment l’obra consistia en l’ampliació d’una masia, i la van acabar convertint en el garatge d’una casa nova”, afirma l’arquitecte Aureli Mora, que n’ha denunciat la ruïna a través de la web d’Arquitectes per l’Arquitectura.

L'estat deplorable en que es troba actualment el "Belvedere Georgina".

La mateixa actitud rupturista i juganera també es troba al Belvedere: “Van fer una glorieta clàssica, però la coberta també era un aparcament. Van contraposar la modernitat de l’automòbil amb el classicisme de l’edifici i amb el paisatge”, subratlla Mora. La situació de la Casa Regàs i el Belvedere Georgina no és un cas únic, sinó la punta de l’iceberg de la problemàtica de la conservació de l’arquitectura moderna i contemporània. Un altre cas que ha sortit a la llum en les últimes setmanes és l’amenaça d’enderroc de la Casa Van der Driesche, a Eivissa, obra dels últims guanyadors del Premio Nacional d’arquitectura, José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres. En aquest cas, el Consell Insular d’Eivissa i l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia estan estudiant el requeriment de catalogar l’edifici que els va fer el Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears. En canvi, la marquesina del complex turístic Politur, de Bonet Castellana, Puig Torné i Esquius, del 1963, sembla tenir els dies comptats, ja que l’Ajuntament de Platja d’Aro en va autoritzar l’enderroc fa pocs dies.

Almenys en el cas de la casa Van der Driesche no ha passat com amb la mítica Casa Guzmán d’Alejandro de la Sota, a Madrid, la destrucció de la qual es va descobrir fa un any quan ja havia estat substituïda per un habitatge anodí. “És molt difícil aturar la destrucció d’un edifici quan ja hi ha l’excavadora. Hem d’arribar abans”, diu Susana Landrove, directora de la Fundación Docomomo Ibérico. Des de l’any 1933 aquesta entitat ha catalogat 1.700 obres d’entre els anys 1925 i 1965. El debat sobre aquest patrimoni més recent segueix, i en repassem algunes de les claus més significatives.

• http://www.arxiusarquitectura.cat/arquitectura_det.php?id=1218
• http://sig.palafrugell.cat/Documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/Bens%20Individuals/172.pdf

Un robatori a la Barceloneta de l'any 1899

Un fet ben curiós que recollía el diari "El Palafrugellense" del 12 de maig de l'any 1899 ocurregut a La Barceloneta es tractava d'un robatori.

El fet és que el dia 12 de maig de l'any 1899 a la casa de Salvio Avellí Rocas, que era conegut com a "Xico Salvi", es va produïr un robatori dut a terme per un jove foraster dit Pedro Figuerola Font, que era conegut com a "Figa Molla", que va robar entre altres coses diners, un rellotge i un revolver.

Per sort el jove va ser detingut i en Salvio Avellí Rocas va poder, pel que podem entendre, recuperar tots els seus subjectes robats.

Fructuós Roques Corredor (1866-1932)

Dilluns a la matinada va ésser trobat en una cuneta de la carrereta dita de Morena, ara és la carretera C-31, el veí de la barriada de Llofriu Fructuós Roques Corredor, de 66 anys.

Segons resulta de les Diligències practicades pel Jutjat municipal el dictamen dels metges, havia mort a conseqüència d'una congestió cerebral produïda pel fred. Resposi en pau.

 

La detenció de Miquel Casellas Torrent, any 1913

Una altre noticia de Llofriu del 1913 que hem trobat a La Vanguardia.

Ha sido detenido el vecino de Llofriu, térmi-no municipal de Palafrugell, Miguel Casellas y Torrent, presunto autor del disparo de arma deluego á su convecina. María Pruneda, hallándose ésta en su domicilio.

Retall del succés

Un accident del 31 d'agost de 1883

En la madrugada del pasado viernes, en el punto conocido por Pont-gros de Llofriu, uno de los caballos delanteros del cochero echóse, sin duda por miedo, sobre uno de los resguardos del indicado puente, sin que bastaran ni la habilidad ni los esfuerzos del mayoral para conducirlo al puesto de paso.

Conociendo el conductor D. Sebastian Vives el inminente peligro que corrían él y los pasajeros por estar al borde de un terraplén de unos 40 o 50 palmos de altura, llamó en su auxilio á unos carreteros que por allí pasaban.

No viendo otro medio para salir del peligro que separar los caballos del coche, cuchillo en mano, cortaron los tirantes, salvando d i una muerte casi cierta á 8 pasajeros que iban dentro del coche.

No tuvo que lamentarse desgracia personal alguna, á no ser un fuerte rasguño en el muslo izquierdo del conductor D. Sebastián Vives, á quién deseamos pronta curación y damos gracias, en nombre de los pasajeros, por su serenidad, arrojo y pericie en el oficio á que se dedica.

Hacemos extensivo si nuestros plácemes á los guardias Sres. Podio Moyá y José Espí, que estaban de servicio, como también á los carreteros Sres. Casagran, Casabells y Rigau, ya que todos con puntualidad y valentía coadyuvaron á la salvación del coche.

Noticia del 2 de setembre de 1883, dies despres

En l'actulitat

Un monitòrita sol·licitada per Damià Estanyol l'any 1797.

De vegades, aquests textos també donen testimoni de les males practiques realitzades als boscos d'alzina, derivaees de conflictes entre veïns. És el cas de Damià Estanyol, hereu del mas Estanyol, també anomenat les Estanyoles, al barri de l'Estació, que el 1797 va sol·licitar una monitòria general a causa de la carretgeta practicada a nou alzines sureres de la seva propietat:

Mas "Les Estanyoles" en la actulitat dins del Barri de l'Estació.

Damià Estañol pagès de Llofriu a Vs Sa"ia" demana una primera (monitòria) general per continuar fins a tercera per aber-sa-ma fet un dañ considerable de aver-ma feta la curegesta a nou sous en lo añ 1797 y jo acudí a Girona lo dia de Sant Andreu del dit añ per traura lo que ara demano y me acunsellàran que no digués res que ab son tems puria eser que se decubriria y jo no he sabut notísia de tal y és un dañ considerable y sebrá que la partida són tallats per aber-sa secat y mort y se judica que donàbam de prufit quada añ dos quarteras poc més o menos de glans y la pela que alasoras ja balia quasi deu rals quada añ y estàbam ab mol crexent y que bui dia preduptarian mol més per aber crescut y haumentat al preu.

Un nom que el sap tothom

Des de temps antic, els mortals hem sentit curiositat per conèixer els fundadors de les ciutatsm sorgits freqüenment d'orígens mítics. Des de la Roma fundada per Ròmul o l'Atenes iniciada per la deessa Atena o la Girona del gegant Gerió, l'imaginari popular ha creat mites per intentar explicar l'orígen de certs llocs.

Sense dubte, Llofriu hauria pogut tenir el seu fundador llegendari en un semidéu, un guerrer o un colós alat, però la realitat, ai las, és força menys èpica. I és que la forma Llofriu prové del nom de persona germànic Lotfrid, que vol dir, 'pau formosa'. Arreu del país trobem nombríssims exemples de pobles i ciutats que deuen el seu topònim a una persona. De vegades eren soldats, militars o polítics que s'establien en un tarreny i que hi deixaven el nom, cas de Perpenius, que dóna lloc a Perpinyà, Cervius, al seu torn a Cervià o Manileub a Manlleu. No es pot pasar per alt la gran abudància de noms germànics detecyada en els documents de l'època a la regió de Girona, per on van entrar a la penínsulaels pobles francs, sobre el substrat del visigots, també germànics.

Entrada principal de l'Esglèsia de Llofriu decorada amb senefes que podrien datar de la baixa edat mitjana.

No sabem amb gaire certeza si aquest tal Lotfrid, a qui trobem esmentat l'any 1062 una de les atestacions més antigues (alodium de Lofrid), malgrat les ressonàncies visigòtiques del seu nom, era germànic de primera generació o bé un català ja plenament arrelat. El que sí que podem certificar és que va deixar la seva empremta en aquell alou primitiu -d'orígen romà, segons l'historiador Joan Badia- en forma de topònim, que s'ha mantingut fins avui.

Llofriu des d'un Drone

Fa pocs díes navegant per YouTube vàrem descubrir que per primera vegada, doncs pocs pobles ho poden dir, Llofriu va ser sobrevolat per un drone. Es la primera vegada que el poble es enregistrat per un drone desde l'aire.

Les imatges aconseuides son espectaculars i ens donen un altre punt de vist tant del poble com del nostre petit gran territori que és Llofriu.

Hem de donar les gràcies a l'autor Josep Mestras. Moltes gràcies.