Irene Rocas i la seva família

Irene Rocas i la seva filla Maria Gràcia Bassa,
des de l'Argentina, on es van establir a principis del
segle XX, van mantenir viva la memòria de Catalunya.


El 1882 contreien ma- trimoni a Llofriu una parella que amb el temps havia d'esdevenir ben singular i significativa per a la població. Irene Rocas tenia vint anys menys que el seu marit, Joan Bassa. Primer van viure al barri de la Barceloneta, després es van construir una casa al nucli de Llofriu, un edifici on van tenir nou fills i que va fer la funció d'escola per a una cinquantena de nens i nenes.

Era una família de pagesos benestants. A més de les rendes que els proporcionaven les terres, tenien negocis a Cuba. Són dues, però, les representants de la famí- lia que ens interessen especialment: Irene Rocas i la seva filla
Maria Gràcia Bassa.

Irene Rocas era una dona culta. Catalanista, catòlica, amant de la lectura i de la música i de l'excursionisme incipient. Estava subscrita als diaris i publicacions de la comarca, i a d'altres d'arreu del país. El 1907, ja vídua i amb alguns dels seus fills emigrats a l'Argentina, es traslladà a Olot per tal que el seu fill Serafí, dibuixant, pintor i escultor, pogués estudiar als tallers Berga i Boix.

Irene Rocas de jove


L'any següent marxaven a Barcelona. És a partir de l'arribada a la capital que Irene inicià la redacció d'uns dietaris destinats a convertir-se, en primera instància, en regal per als fills dels que sempre s'enyorava. Ara esdevenen un fons de documentació de la vida privada de grans magnituds.

Els volums que compilen la seva vida, el primer dels quals Memòries d'Irene Rocas (1861-1910), editat per Dolors Grau, fou publicat per l'Arxiu Municipal de Palafrugell el 1999, es veurà ben aviat completat amb l'edició en CDRom de la resta d'exemplars. Els escrits d'Irene Rocas no són interessants només com a testimoni de la vida quotidiana, un testimoni conservador, catòlic, que aspira a l'ordre i al progrés de la cultura catalana i que manté vincles dinàmics amb territoris diversos, des de l'Argentina fins a l'Empordà nadiu, o pel fet de ser una mirada femenina, que no són les més abundants precisament

en l'àmbit de la memorialística, sinó pel caràcter de la dona de cultura que encara essent a Llofriu i des dels llocs diversos on va viure, es va dedicar a recollir el folklore, les rondalles i les tradicions de les terres nadiues, així com el llenguatge específic de la zona.

El llibre Refranys i dites populars de Llofriu, recollides per Irene Rocas recull la recerca que va fer en aquest sentit.

Carrer de Sant Fruitós

Carrer de Sant Fruitós

El carrer de Sant Fruitós es un carrer de Llofriu que té aproximadament 26 metres de llarg. Uneix el carrer del Ter amb un jardí públic conegut com a jardí de l'antic cementiri parroquial de Llofriu o com a jardí de Sant Fruitós.

IMATGE

PLÀNOL



Té una llargada de uns 26 metres i dos desnivells. Aquest carrer va se acabat d'urbanitzar i es va bautitzar 1979 encara que la primera vegada que consta amb aquest nom és en el padró d'habitants de 1860. És el carrer mes curt de Llofriu.

  • Al final del carrer hi ha una làpida del antic cementiri parroquial de l'any 1848
  • Una casa amb llinda de l'accés principal de l'any 1801
  • Una casa amb llinda de l'accés principal de l'any 1770


Un monitòrita sol·licitada per Damià Estanyol l'any 1797.

De vegades, aquests textos també donen testimoni de les males practiques realitzades als boscos d'alzina, derivaees de conflictes entre veïns. És el cas de Damià Estanyol, hereu del mas Estanyol, també anomenat les Estanyoles, al barri de l'Estació, que el 1797 va sol·licitar una monitòria general a causa de la carretgeta practicada a nou alzines sureres de la seva propietat:

Mas "Les Estanyoles" en la actulitat dins del Barri de l'Estació.

Damià Estañol pagès de Llofriu a Vs Sa"ia" demana una primera (monitòria) general per continuar fins a tercera per aber-sa-ma fet un dañ considerable de aver-ma feta la curegesta a nou sous en lo añ 1797 y jo acudí a Girona lo dia de Sant Andreu del dit añ per traura lo que ara demano y me acunsellàran que no digués res que ab son tems puria eser que se decubriria y jo no he sabut notísia de tal y és un dañ considerable y sebrá que la partida són tallats per aber-sa secat y mort y se judica que donàbam de prufit quada añ dos quarteras poc més o menos de glans y la pela que alasoras ja balia quasi deu rals quada añ y estàbam ab mol crexent y que bui dia preduptarian mol més per aber crescut y haumentat al preu.

Un nom que el sap tothom

Des de temps antic, els mortals hem sentit curiositat per conèixer els fundadors de les ciutatsm sorgits freqüenment d'orígens mítics. Des de la Roma fundada per Ròmul o l'Atenes iniciada per la deessa Atena o la Girona del gegant Gerió, l'imaginari popular ha creat mites per intentar explicar l'orígen de certs llocs.

Sense dubte, Llofriu hauria pogut tenir el seu fundador llegendari en un semidéu, un guerrer o un colós alat, però la realitat, ai las, és força menys èpica. I és que la forma Llofriu prové del nom de persona germànic Lotfrid, que vol dir, 'pau formosa'. Arreu del país trobem nombríssims exemples de pobles i ciutats que deuen el seu topònim a una persona. De vegades eren soldats, militars o polítics que s'establien en un tarreny i que hi deixaven el nom, cas de Perpenius, que dóna lloc a Perpinyà, Cervius, al seu torn a Cervià o Manileub a Manlleu. No es pot pasar per alt la gran abudància de noms germànics detecyada en els documents de l'època a la regió de Girona, per on van entrar a la penínsulaels pobles francs, sobre el substrat del visigots, també germànics.

Entrada principal de l'Esglèsia de Llofriu decorada amb senefes que podrien datar de la baixa edat mitjana.

No sabem amb gaire certeza si aquest tal Lotfrid, a qui trobem esmentat l'any 1062 una de les atestacions més antigues (alodium de Lofrid), malgrat les ressonàncies visigòtiques del seu nom, era germànic de primera generació o bé un català ja plenament arrelat. El que sí que podem certificar és que va deixar la seva empremta en aquell alou primitiu -d'orígen romà, segons l'historiador Joan Badia- en forma de topònim, que s'ha mantingut fins avui.


Un capellà diligent

Un capellà diligent

Un dels rectors de Llofriu més gelosos en el manteniment de l'administració parroquial, i més estétics en la pràctica de l'escriptura, va ser Francesc Frigola. El prevere, mort l'any 1736, va elaborar una petita llibreta des de la seva arribada al poble, el 1690, en què va anotar amb detall les pensions i pagaments de misses d'aniversari.
L'escrupolositat i la voluntat e rigor es manifesten ja a la portada:
"Llibre de comptas de las pencions [que] cullo y rebo per virtut dels aniversaris, missas de staca de la iglesia de Llofriu, y de la Esclanyà. Fet y disposat per mi, Francisco Frigola, prevere y rector de Llofriu y Esclanyà, per que en cosa alguna no me puga engañar, a primo principio, usque in finem. Amen. Deus semper pro me sit. Amen".
Com a dada curiosa, hi trobem una jaculatòria, una oració breu, al patró de Llofriu, Sant Fruitós, a qui Frigola s'encomana amb una fórmula que devia ser ben popular i repetida a lèpoca pels llofriuencs: Sant Fructuós sempre sia ab nós. En vós sempre confio y espero, fins a tant que a la glòria vos veja. Amén.
Capella lateral a migdia de l'Església de Llofriu.
També, el clergue va voler deixar constancia de la intal·lació de la campana de l'església, en una nota al llibre d'òbits de la parroquia, afegida al registre de la mort de la nena Maria Ros, del mas Bataller, el dia 20 de desembre de 1709: Aalabat sia Déu per a sempre, que aquest àngel de Déu ha estranada la campana nova posada la vigilia de Maria Santíssima de desembre de 1709 a la tarde..