La detenció de Miquel Casellas Torrent, any 1913

Una altre noticia de Llofriu del 1913 que hem trobat a La Vanguardia.

Ha sido detenido el vecino de Llofriu, térmi-no municipal de Palafrugell, Miguel Casellas y Torrent, presunto autor del disparo de arma deluego á su convecina. María Pruneda, hallándose ésta en su domicilio.

Retall del succés




Un accident del 31 d'agost de 1883


En la madrugada del pasado viernes, en el punto conocido por Pont-gros de Llofriu, uno de los caballos delanteros del cochero echóse, sin duda por miedo, sobre uno de los resguardos del indicado puente, sin que bastaran ni la habilidad ni los esfuerzos del mayoral para conducirlo al puesto de paso.

Conociendo el conductor D. Sebastian Vives el inminente peligro que corrían él y los pasajeros por estar al borde de un terraplén de unos 40 o 50 palmos de altura, llamó en su auxilio á unos carreteros que por allí pasaban.

No viendo otro medio para salir del peligro que separar los caballos del coche, cuchillo en mano, cortaron los tirantes, salvando d i una muerte casi cierta á 8 pasajeros que iban dentro del coche.

No tuvo que lamentarse desgracia personal alguna, á no ser un fuerte rasguño en el muslo izquierdo del conductor D. Sebastián Vives, á quién deseamos pronta curación y damos gracias, en nombre de los pasajeros, por su serenidad, arrojo y pericie en el oficio á que se dedica.

Hacemos extensivo si nuestros plácemes á los guardias Sres. Podio Moyá y José Espí, que estaban de servicio, como también á los carreteros Sres. Casagran, Casabells y Rigau, ya que todos con puntualidad y valentía coadyuvaron á la salvación del coche.

Noticia del 2 de setembre de 1883, dies despres



En l'actulitat





Irene Rocas i la seva família

Irene Rocas i la seva filla Maria Gràcia Bassa,
des de l'Argentina, on es van establir a principis del
segle XX, van mantenir viva la memòria de Catalunya.


El 1882 contreien ma- trimoni a Llofriu una parella que amb el temps havia d'esdevenir ben singular i significativa per a la població. Irene Rocas tenia vint anys menys que el seu marit, Joan Bassa. Primer van viure al barri de la Barceloneta, després es van construir una casa al nucli de Llofriu, un edifici on van tenir nou fills i que va fer la funció d'escola per a una cinquantena de nens i nenes.

Era una família de pagesos benestants. A més de les rendes que els proporcionaven les terres, tenien negocis a Cuba. Són dues, però, les representants de la famí- lia que ens interessen especialment: Irene Rocas i la seva filla
Maria Gràcia Bassa.

Irene Rocas era una dona culta. Catalanista, catòlica, amant de la lectura i de la música i de l'excursionisme incipient. Estava subscrita als diaris i publicacions de la comarca, i a d'altres d'arreu del país. El 1907, ja vídua i amb alguns dels seus fills emigrats a l'Argentina, es traslladà a Olot per tal que el seu fill Serafí, dibuixant, pintor i escultor, pogués estudiar als tallers Berga i Boix.

Irene Rocas de jove


L'any següent marxaven a Barcelona. És a partir de l'arribada a la capital que Irene inicià la redacció d'uns dietaris destinats a convertir-se, en primera instància, en regal per als fills dels que sempre s'enyorava. Ara esdevenen un fons de documentació de la vida privada de grans magnituds.

Els volums que compilen la seva vida, el primer dels quals Memòries d'Irene Rocas (1861-1910), editat per Dolors Grau, fou publicat per l'Arxiu Municipal de Palafrugell el 1999, es veurà ben aviat completat amb l'edició en CDRom de la resta d'exemplars. Els escrits d'Irene Rocas no són interessants només com a testimoni de la vida quotidiana, un testimoni conservador, catòlic, que aspira a l'ordre i al progrés de la cultura catalana i que manté vincles dinàmics amb territoris diversos, des de l'Argentina fins a l'Empordà nadiu, o pel fet de ser una mirada femenina, que no són les més abundants precisament

en l'àmbit de la memorialística, sinó pel caràcter de la dona de cultura que encara essent a Llofriu i des dels llocs diversos on va viure, es va dedicar a recollir el folklore, les rondalles i les tradicions de les terres nadiues, així com el llenguatge específic de la zona.

El llibre Refranys i dites populars de Llofriu, recollides per Irene Rocas recull la recerca que va fer en aquest sentit.

Carrer de Sant Fruitós

Carrer de Sant Fruitós

El carrer de Sant Fruitós es un carrer de Llofriu que té aproximadament 26 metres de llarg. Uneix el carrer del Ter amb un jardí públic conegut com a jardí de l'antic cementiri parroquial de Llofriu o com a jardí de Sant Fruitós.

IMATGE

PLÀNOL



Té una llargada de uns 26 metres i dos desnivells. Aquest carrer va se acabat d'urbanitzar i es va bautitzar 1979 encara que la primera vegada que consta amb aquest nom és en el padró d'habitants de 1860. És el carrer mes curt de Llofriu.

  • Al final del carrer hi ha una làpida del antic cementiri parroquial de l'any 1848
  • Una casa amb llinda de l'accés principal de l'any 1801
  • Una casa amb llinda de l'accés principal de l'any 1770


Un monitòrita sol·licitada per Damià Estanyol l'any 1797.

De vegades, aquests textos també donen testimoni de les males practiques realitzades als boscos d'alzina, derivaees de conflictes entre veïns. És el cas de Damià Estanyol, hereu del mas Estanyol, també anomenat les Estanyoles, al barri de l'Estació, que el 1797 va sol·licitar una monitòria general a causa de la carretgeta practicada a nou alzines sureres de la seva propietat:

Mas "Les Estanyoles" en la actulitat dins del Barri de l'Estació.

Damià Estañol pagès de Llofriu a Vs Sa"ia" demana una primera (monitòria) general per continuar fins a tercera per aber-sa-ma fet un dañ considerable de aver-ma feta la curegesta a nou sous en lo añ 1797 y jo acudí a Girona lo dia de Sant Andreu del dit añ per traura lo que ara demano y me acunsellàran que no digués res que ab son tems puria eser que se decubriria y jo no he sabut notísia de tal y és un dañ considerable y sebrá que la partida són tallats per aber-sa secat y mort y se judica que donàbam de prufit quada añ dos quarteras poc més o menos de glans y la pela que alasoras ja balia quasi deu rals quada añ y estàbam ab mol crexent y que bui dia preduptarian mol més per aber crescut y haumentat al preu.