Carrer de Sant Fruitós

Carrer de Sant Fruitós

El carrer de Sant Fruitós es un carrer de Llofriu que té aproximadament 26 metres de llarg. Uneix el carrer del Ter amb un jardí públic conegut com a jardí de l'antic cementiri parroquial de Llofriu o com a jardí de Sant Fruitós.

IMATGE

PLÀNOL



Té una llargada de uns 26 metres i dos desnivells. Aquest carrer va se acabat d'urbanitzar i es va bautitzar 1979 encara que la primera vegada que consta amb aquest nom és en el padró d'habitants de 1860. És el carrer mes curt de Llofriu.

  • Al final del carrer hi ha una làpida del antic cementiri parroquial de l'any 1848
  • Una casa amb llinda de l'accés principal de l'any 1801
  • Una casa amb llinda de l'accés principal de l'any 1770


Un monitòrita sol·licitada per Damià Estanyol l'any 1797.

De vegades, aquests textos també donen testimoni de les males practiques realitzades als boscos d'alzina, derivaees de conflictes entre veïns. És el cas de Damià Estanyol, hereu del mas Estanyol, també anomenat les Estanyoles, al barri de l'Estació, que el 1797 va sol·licitar una monitòria general a causa de la carretgeta practicada a nou alzines sureres de la seva propietat:

Mas "Les Estanyoles" en la actulitat dins del Barri de l'Estació.

Damià Estañol pagès de Llofriu a Vs Sa"ia" demana una primera (monitòria) general per continuar fins a tercera per aber-sa-ma fet un dañ considerable de aver-ma feta la curegesta a nou sous en lo añ 1797 y jo acudí a Girona lo dia de Sant Andreu del dit añ per traura lo que ara demano y me acunsellàran que no digués res que ab son tems puria eser que se decubriria y jo no he sabut notísia de tal y és un dañ considerable y sebrá que la partida són tallats per aber-sa secat y mort y se judica que donàbam de prufit quada añ dos quarteras poc més o menos de glans y la pela que alasoras ja balia quasi deu rals quada añ y estàbam ab mol crexent y que bui dia preduptarian mol més per aber crescut y haumentat al preu.

Un nom que el sap tothom

Des de temps antic, els mortals hem sentit curiositat per conèixer els fundadors de les ciutatsm sorgits freqüenment d'orígens mítics. Des de la Roma fundada per Ròmul o l'Atenes iniciada per la deessa Atena o la Girona del gegant Gerió, l'imaginari popular ha creat mites per intentar explicar l'orígen de certs llocs.

Sense dubte, Llofriu hauria pogut tenir el seu fundador llegendari en un semidéu, un guerrer o un colós alat, però la realitat, ai las, és força menys èpica. I és que la forma Llofriu prové del nom de persona germànic Lotfrid, que vol dir, 'pau formosa'. Arreu del país trobem nombríssims exemples de pobles i ciutats que deuen el seu topònim a una persona. De vegades eren soldats, militars o polítics que s'establien en un tarreny i que hi deixaven el nom, cas de Perpenius, que dóna lloc a Perpinyà, Cervius, al seu torn a Cervià o Manileub a Manlleu. No es pot pasar per alt la gran abudància de noms germànics detecyada en els documents de l'època a la regió de Girona, per on van entrar a la penínsulaels pobles francs, sobre el substrat del visigots, també germànics.

Entrada principal de l'Esglèsia de Llofriu decorada amb senefes que podrien datar de la baixa edat mitjana.

No sabem amb gaire certeza si aquest tal Lotfrid, a qui trobem esmentat l'any 1062 una de les atestacions més antigues (alodium de Lofrid), malgrat les ressonàncies visigòtiques del seu nom, era germànic de primera generació o bé un català ja plenament arrelat. El que sí que podem certificar és que va deixar la seva empremta en aquell alou primitiu -d'orígen romà, segons l'historiador Joan Badia- en forma de topònim, que s'ha mantingut fins avui.


Un capellà diligent

Un capellà diligent

Un dels rectors de Llofriu més gelosos en el manteniment de l'administració parroquial, i més estétics en la pràctica de l'escriptura, va ser Francesc Frigola. El prevere, mort l'any 1736, va elaborar una petita llibreta des de la seva arribada al poble, el 1690, en què va anotar amb detall les pensions i pagaments de misses d'aniversari.
L'escrupolositat i la voluntat e rigor es manifesten ja a la portada:
"Llibre de comptas de las pencions [que] cullo y rebo per virtut dels aniversaris, missas de staca de la iglesia de Llofriu, y de la Esclanyà. Fet y disposat per mi, Francisco Frigola, prevere y rector de Llofriu y Esclanyà, per que en cosa alguna no me puga engañar, a primo principio, usque in finem. Amen. Deus semper pro me sit. Amen".
Com a dada curiosa, hi trobem una jaculatòria, una oració breu, al patró de Llofriu, Sant Fruitós, a qui Frigola s'encomana amb una fórmula que devia ser ben popular i repetida a lèpoca pels llofriuencs: Sant Fructuós sempre sia ab nós. En vós sempre confio y espero, fins a tant que a la glòria vos veja. Amén.
Capella lateral a migdia de l'Església de Llofriu.
També, el clergue va voler deixar constancia de la intal·lació de la campana de l'església, en una nota al llibre d'òbits de la parroquia, afegida al registre de la mort de la nena Maria Ros, del mas Bataller, el dia 20 de desembre de 1709: Aalabat sia Déu per a sempre, que aquest àngel de Déu ha estranada la campana nova posada la vigilia de Maria Santíssima de desembre de 1709 a la tarde..

Territori i Sostenibilitat licitarà la rotonda d'accés a Llofriu de la C-66 el mes de maig.

La nova infraestructura millorarà la seguretat de la carretera, que suporta un trànsit intens i l'obra tindrà un cost de 500.000 euros i permetrà crear un giratori de 43 metres de diàmetre i dos carrils.
El Departament de Territori i Sostenibilitat licitarà aquest mes de maig la construcció d’una rotonda d’accés al nucli de Llofriu, al terme municipal de Palafrugell (Baix Empordà), a la carretera C-66.
La carretera C-66, en el tram de Mont-ras a la Bisbal d’Empordà, té un accés al nucli de Llofriu format per dues mitges llunes. Aquest tipus de via complica les entrades o sortides quan s’han de fer girs a l’esquerra, perquè no hi ha carril d’espera.

Un giratori de 43 metres

El nou giratori tindrà un diàmetre exterior de 43 metres, amb una anella circular de dos carrils i vuit metres d’amplada. L’illot interior tindrà un diàmetre de 27 metres.
Es preveu que la rotonda compti amb enllumenat, parades de bus, drenatge i senyalització, mentre que el perímetre estarà pavimentat.
Actualment, la redacció del projecte constructiu està molt avançada i es preveu licitar els treballs aquest proper mes de maig. Les obres tindran un cost aproximat de 500.000 euros.
El trànsit de la C-66 en la zona on es formarà la nova rotonda és molt intens, amb una mitjana de 15.630 vehicles al dia, que al mes d’agost arriba als 23.377 vehicles diaris.

Retecork

Presentació

El concepte del suro va més enllà d'allò que és estrictament industrial. Tal i com ho expressava l'escriptor i periodista de Palafrugell, Josep Pla, és una civilització, un món que abasta, entre moltes altres coses, un sistema ecològic i un seguit de manifestacions culturals específiques.

A través d'aquesta iniciativa es vol impulsar el diàleg i la col·laboració estratègica entre territoris que entenguin el suro com un element estratègic que cal defensar i promoure.

La nostra proposta és treballar perquè de forma consensuada es consolidi i s'ampliï la Xarxa, la qual garanteix la sostenibilitat d'allò que ha estat font de riquesa de les nostres poblacions durant més de dos segles, de manera que l'activitat surera continuï essent un recurs important per al desenvolupament local.

Origen de la xarxa

RETECORK es va gestar a partir d'una primera trobada de territoris surers, celebrada a Palafrugell l'octubre de 2006, en la qual van participar quaranta-sis assistents i onze ponents i en què es va aprovar la Carta de Palafrugell, que promovia la constitució d'una associació de col·lectivitats sureres a nivell europeu.
L'abril de 2007 es va constituir formalment a Cassà de la Selva la Xarxa Europea de Territoris Surers – RETECORK, integrada inicialment per vint-i-tres associats d'Espanya, Portugal, Itàlia i França i amb l'objectiu de constituir, des de l'administració local i per al desenvolupament econòmic i social de les poblacions, una plataforma per al coneixement i la promoció de la cultura del suro, amb representants de les comunitats tradicionalment vinculades a la producció, transformació i comercialització d'aquest.

Temps de guerra

La guerra

El primer record que apareix que els preguntem per la guerra és la crema de l'església i mossèn Birba recolzat sobre el mur de la plaça vestit civil. Fins i tot podrien descriure -al detall- com anava vestit. Després d'un silenci llarg, de sobte  els ve un  altre nom al cap, en Xicu de ca l'Avellí.
"En Xicu Moret era del comitè de Llofriu. Tothom el coneixia com en Xicu de ca l'Avellí. L'església cremava, i nosaltres ho estàvem mirant des de la finestra de can Bertran. Érem tres o quatre amb el mossèn Birba. Ens va donar una medalla d'or a cada un, la Neus de can Salvà, la Quimeta, l'Ernesto... 'Així tindreu un record de mossèn Birba', va dir. Llavors va venir en Xicu Moret i s'el va endur. El va salvar. En Xicu es va portar molt bé amb la gent de Llofriu" (Antonia Arenas).
"Recordo que al meu pare li varen explicar que una família de Palafrugell va sentir des del balcó de casa seva una conversa al carrer entre l'Avellñi i els del comitè. L'Avelló els deia: 'Què hi voleu anar a buscar, a Llofriu? No hi heu d'anar a fer es! A can Pitu, vells, a ca l'Estela criatures...'. La qüestió és que gràcies a ell no varen venir" (Lourdes Casademont).
"Quan van venir a cremar l'església, a mossèn Birba el vam fer sortir i anava amb sotana naturalment. A la paret que baixa a cal Pubill es va asseure allà amb una camisa blanca, armilla i pantalons. Me'n recordo com si fos ara. Com que era veí nostre va portar moltes coses a casa. Hi havia roba d'església, dos calzes i un llibre. Quan van arribar els milicians van veure la mare darrere la cortina de la xarxa i li van dir que tragués la pistola, i resulta que eren les estisores que portava sempre a sobre per cosir" (Josep Riembau).
"Als sis anys vaig veure cremar l'església des de casa. Llavors durant la guerra el meu pare se'n va anar a viure a cal Gall, a tocar de can Genover, perquè no s'emportessin a la guerra. Jo vaig  anar amb ell. Vàrem passar tota la guerra allà, fent carbó. Era carboner. La mare s'estava a casa, i jo baixava a buscar una mica de calat. Teníem una barraca de carboner, i portava patates que covíem allà mateix. Quan vaig començar a anar a estudi, dormia a casa i al migdia la mare i jo anàvem a dinar amb el pare i a corre-cuita cap a estudi de nou" (Santiago Torrent).
"En Meliton deia que quan varen cremar l'església hi havia quatre homes amb fusells que vigilaven l'església, i que no va sortir per por de les represàlies. Es va sentir molta impotència aquell dia" (Lourdes Casademont).
"El pare sempre explicava que antigament Llofriu havia tingut ajuntament. Jo havia sentit a dir que en el temps de mossèn Birba els papers de l'antic ajuntament de Llofriu es guardaven dins el quartet del cor de l'església, i que quan es va cremar l'església tot va desaparèixer" (Lourdes Casademont).
Els Mas Riera, ara Mas-Tell, durant la postguerra, any 1948.
 
Els llofriuencs entrevistats van viure la guerra des de diferents perspectives: essent criatures sense saber ben bé què passava, en plena joventut veient-se de moltes coses enviats al front, pares lluitant al front i mares havent de tirar endavant totes soles la família... Molts són els testimonis:
"La guerra em va enganxar amb 20 anys. Vaig passar 3 anys a Madrid i 3 anys més amb en Franco a les muntanyes de Toledo" (Pere Ventura).
"El pare era al front. Jo em vaig quedar aquí amb la meva germana i la meva mare. La mare quan bombardejaven ens portava al mig del bosc perquè es pensava que hi estaríem més segurs" (Alfons Juncà).
"La guerra em va agafar a Llofriu. Al meu germà, que era molt jove, se'l varen emportar. El meu pare, per un miracle es va salvar, però del disgust que va agafar pel meu germà es va posar molt malalt i mai més es va recuperar. Mai més va ser ell. Tenia 62 anys que es va morir" (Lola Alsina).
"Es passava gana. De pa no en vèiem, no n'hi havia. El que era pagès sí que menjava, però com que a casa érem manobres, no ho teníem gens fàcil. La meva mare treballava per les cases a cavar. Anava a can Salvi o a cal Pilot a Torrent. A la guerra ningú donava res. El peu pare guanyava deu o dotze pessetes al dia amb dinar inclòs, però un litre d'oli ja en valia quinze!" (Emili Puig).
"Els primers anys la vàrem passar molt negra. Nosaltres teníem hort i gallines, però si t'ho podien robar t'ho rabaven. En aquell temps venien forasters, entraven... i si eren homes, què hi podies ferm nosaltres érem dones! Teníem un taronger a casa meva, que molt maco, gros, i tenia unes taronges molt bones! Varen venir soldats. Jo vaig dir de tancar totes les gallines i els porcs a casa perquè no se'ls emportessin, i quan vaig veure que entraven i s'emportaven les taronges jo els vaig dir que per favor ens en deixessin, que no teníem res per menjar, i l'oficial em va dir: 'No tendrías que darme las naranjas sinó todo el naranjo'. I jo li vaig contestar: 'Pues te lo cargas encima y te lo llevas'. Tinc presents aquelles paraules com si fos ara mateix" (Lola Alsina).
"Durant la guerra vàrem passar soles; el pare era al front. La Mare treballava al camp, a l'hort, anava a vendre... Teníem un matxo i animals, i anàvem fent com podíem" (Rosa Frigola).
"El pare va estar sempre amagat al bosc, passant per darrera de casa. Sempre explicava que una vegada era a la Bisbal i hi havia un grup, durant la revolta, que s'estaven rient d'ell i li varen dir: 'Estela, vols que et diguem de què riem? Doncs que si els de dretes fossin com tu, els d'esquerra ja podríem plegar!' El pare volia justícia. Li era igual si eren de dretes o d'esquerres".
A finals de la guerra alguns veïns es veiren obligats a tenir refugiats a casa. Moltes cases de Llofriu foren les escollides. "A casa s'hi van refugiar una àvia i la seva néta. Eren de Madrid, de Vallecas. L'Ajuntament de Palafrugell ens va obligar a tenir-les a casa. 'Mañana os llevaremos comida y ropa' i encara els esperem! Van estar-hi un mes o un mes i mig. Llavors varen entrar els nacionals i ja varen marxar" (Santiago Torrent).
"La guerra la vàrem passar aquí l'avi, la mare i jo. L'avi ales-hores ja estava malalt. La vàrem passar molt magra, perquè el meu avi era molt de dretes, Ens varen col·locar refugis a casa, Eren un vell, una dona i dues criatures... i a mantenir-los tots!" (Antònia Arenas).
La postguerra

La vida al poble, amb la imatge de l'església cremada presidint la plaça, es feia feixuga i trista. Tan aviat com van poder, els veïns es van reunir per canviar aquella estampa i fer net; s'havia de començar de nou.
"El pare, en Domingo del mas Prats, en Melitón... es varen reunir i varen demanar qui volia contribuir en la reconstrucció de l'església. Tothom hi col·laborar: uns anaven a buscar sorra, altres rajols, els comitès varen donar fusta per fer els bancs que s'havien cremat, i va ser el poble reunit i amic que varen reconstruir l'església. També es passava per les cases per recollir algún diner. no hi havia mitjans, però es va fer. Llofriu ha estat senpre un poble solidari. Mentre s'estava duent a terme la restauració de l'església, les primeres mises es varen celebrar al pati de can Vilert" (Lourdes i Montserrat Casademont).
La postguerra va ser llarga i crua. Els aliments escassejaven i tothom feia el que podia. Els pagesos anaven fent, sempre tenien alguna cosa que posar-se a la boca. Molta fou gent de Palafrugell i dels voltants qie anava pels masos de Llofriu demanant menjar.
"Venia molta gent de Palafrugell que ningú ho diría; venien a buscar menjar a casa. A casa teníem molta terra i mai de la vida en havia fet falta res de menjar. Sempre vam donar coses: fruita, patates..." (Margarita Molins).
"Acabada la guerra portàvem carbó a Can mario i els nacionals se'ñ quedaven tot. També anàvem a Gualta per canviar-lo per farina, fesoles, arròs... per menjar al cap i a la fi. Si havíem de pasar per Pals, sempre hi tobaves cuatre guàrdies civils,i havíem de deixar quatre sacs de 5 kg de carbó a la ferretería de Can jordà. Era el peatge. Durant la postguerra venien dones de Palafrugell a buscar llenya i se l'enduien a l'esquena" (Santiago Torrent)." 
"Venia gent de fora i ens demanaven caritat. la meva mare alguna vegada els havia donat alguna cosa i ens ho quitava de nosaltres. Llavors un dia va veure que ho venien i es va enfadar molt" (Lola Alsina). 
"Com que nosaltres teníem botiga i erem temps difícils per a tothom, fiàvem, i és clar, teníem una llista de dues pàgines, i costava de recuperar, i deutes que han quedat!" (Josep Sabrià).

L'incendi a Llofriu del 1975

Les estadístiques dels darrers anys donen una baixa incidència, en termes comparatius amb la resta del territori, pel que fa al nombre d’incendis i la superfície afectada. Des de l’any 1970, s’han declarat a Palafrugell un total de 67 incendis forestals que ha cremat un total de 307 ha.
El més important va ser el que va cremar al paratge del Catalanet (Llofriu) el 24 d’agost de 1975, causat presumiblement per negligència (colilles de cigarreta) i que va afectar un total de 205 ha.
Per últim, cal esmentar que en el municipi hi ha un Pla de Prevenció d’Incendis Forestals, el qual identifica, entre d’altres, les carreteres i pistes d’especial interès en la lluita contra els incendis forestals.

Les persones que hagin pagat la sanció del semàfor de Llofriu podran presentar recurs demanant la seva nul·litat

L’Ajuntament de Palafrugell anul·larà les 4.788 sancions encara no pagades i  generades pel sistema de videovigilància instal·lat al semàfor de la carretera C-66 al seu pas pel nucli urbà de Llofriu.

Per a la resta de sancions, 2.020, que ja han estat pagades, caldrà presentar a l’Ajuntament un recurs demanant la revisió de la sanció. L’Ajuntament estimarà tots els recursos i sol·licituds de nul·litat que es presentin, retornant l’import de la sanció econòmica abonada i no tramitant la retirada de punts del permís de conduir que aquesta comportaria. En total, des del passat mes d’agost s’han posat 6.608 sancions en aquest punt.
Segons una sentència del Tribunal Suprem de data 12 de novembre de 2015, els sistemes de control i sanció de les  característiques del de Llofriu ha d’estar homologat per l’Institut Nacional de Metrologia. En aquest punt, l’Ajuntament de Palafrugell recorda que el sistema de fotovermell de Llofriu fou instal·lat el 24 d’agost de 2015, amb anterioritat a la sentència del Suprem i que el sistema compleix els requisits establerts per la Dirección General de Tráfico per aquests aparells.

El sistema de control ja està inactiu a l’espera de revisar el funcionament del sistema de fotovermell per tal que les imatges captades pel mateix s’ajustin als condicionants de la sentència esmentada i puguin tenir valor probatori als efectes del procediment sancionador.

L’Ajuntament de Palafrugell va posar en funcionament el passat mes d’agost un detector de velocitat que té com a funció activar en vermell el semàfor existent dins el nucli urbà, quan detecta un vehicle que supera la velocitat permesa en aquella via, que és de 50 quilòmetres per hora.

A més, aquesta mesura es va complementar amb la instal·lació d'una càmera de control per sancionar aquells conductors que sobrepassin el semàfor quan aquest es troba totalment en vermell.

La col·locació d’aquest detector de velocitat va arribar motivada per les queixes veïnals a causa de l'excés de velocitat dels vehicles que circulen per la carretera C-66 a l'alçada de La Barceloneta, a Llofriu i també es va recollir en les diverses reunions realitzades entre el consistori i el Consell de Gestió i Participació de Llofriu