La fauna de la Riera de l'Avellí

Text original de http://faunapalafrugell.blogspot.com.es/
El següent punt que vam triar per posar les càmeres va ser la Riera de l'Avellí. És una riera molt petita que sovint no porta aigua, però sempre queda alguna bassa. Es troba al costat de la riera Grossa de Llofriu. Havíem llegit que les rieres o els llocs on queda una mica d'aigua són molt visitats pels animals. La veritat és que ha estat així i va ser un dels llocs on vam poder fer més fotografies.

Aquestes són les fotos que es poden veure en color perque la càmera té flaix de llum blanca. En el cas de la fagina, es pot veure bé la taca blanca que té al coll fins les potes. També s'identifica per la cua molt grossa i peluda.

Fagina (Martes foina)


En el cas del senglar, es fàcil identificar-lo pel morro fort que té, les orelles, el pèl...

Senglar (Sus scrofa)


La guineu es caracteritza en una cua molt llarga, el cos primet i unes orelles punxagudes.

Guineu o guilla (Vulpes vulpes)
 


Per diferenciar bé una geneta d'una fagina només calde fixar-se en les ratlles que té al cos però especialment a la cua.


Geneta (Genetta genetta)



Tots coneixem l'esquirol que salta pels arbres i menja pinyes, aquí el tenim creuant el riu per aquest pont petit de pedra.

Esquirol (Sciurus vulgaris)

 

Per diferenciar una rata d'un ratolí de bosc mirem el cos que tenen. La rata té el cap petit i la cua i el cos molt gran en canvi el ratolí de bosc el cap és gairebé tan gros com el cos i la cua és més curta.

Rata (Rattus sp.)



El toixó, si us hi fixeu, té duess ratlles que li surten del morro i arriben a l'esquea passant pels ulls i les orelles. També si mireu quan corre es pot veure que té un moviment característic.

Toixó (Meles meles)

 

Sebastià Riera Rocas 1811-1834

Al poble de Llofriu vivia en Sebastià Riera Rocas, on va néixer el dia 11 de juny de l’any 1811. Era el fill petit d’en Joan Riera i de Narcisa Rocas, consorts i  veïns del poble, que havien aconseguit criat deu fills. Els membres de la família Riera-Rocas, de moltes generacions enrere, eren branquillons d’un tronc amb l’essència genètica feta a pagès.

A Palafrugell, de tant en tant, les seves gents ho donen tot en abundància. Tendim als extrems. Hi va haver un temps en que vindicant llibertats es va arribar a assolir les cotes més elevades dins els moviments associatius i el cooperativisme de classe. Val a dir, que a aquestes legítimes reivindicacions s’hi oposaven uns altres vilatans, impulsant organitzacions de bel·ligerant fonamentalisme ultracatòlic, i les associacions polítiques més reaccionàries i conservadores.

La nit del dia 10 de setembre de 1834, mentre vivien immersos en la primera guerra civil carlista, en la que s’enfrontaven els partidaris de l’infant Carles Maria Isidre de Borbó, aspirant a regnar les Espanyes, amb els isabelins, altrament denominats cristians, que recolzaven a Isabel II i la seva mare i regent Maria Cristina de Borbó, en Sebastià va prendre part en la causa i va fugir de casa seva, per a unir-se a la facció, es a dir, als rebels armats, als carlistes.

Es desconeixen les circumstàncies de la seva captura, però la detenció va ser cosa ràpida, ja que als tres mesos de marxar de casa fou portat a la població, conduit a Plaça Nova, un espai que encara no s’havia acabat d’urbanitzar, i allà, públicament, fou passat per les armes. Eren les deu hores del dematí de l’11 de desembre de l’any 1834. El delicte de rebel·lió en que havia incorregut el llofriuenc Sebastià Riera Rocas tenia associat la pena de mort. Es va actuar segons establia la llei vigent i els Bans publicats pel Capità general de Catalunya Manuel Llauder i de Camín.

El mateix dia es donà sepultura al seu cos en el nou cementiri de Palafrugell, situat al paratge dels Plans.

Qui fou Joan Bassa Bosch?

Joan Bassa Bosc (n. Llofriu 1838 - m. Llofriu ?).

Joan Bassa Bosch fou el marit d'Irene Bassa Rocas. Al tornar de les ameriques habent fet grans negocis com fortuna va encarregar de construir l'Edifici de les Antigues Escoles de Llofriu que actualment ara son la seu del Centre Social i Cultural Bassa-Rocas.
"Les golfes" del Centre Social i Cultural Bassa-Rocas.

Esxtracte

"......Aquesta casa va ser construïda l’any 1889 per encàrrec de Joan Bassa Bosch, marit d’Irene i un dels llofriuencs que va marxar de jove a fer negocis a Cuba i Puerto Rico. Quan va tornar, amb quaranta-tres anys, es va casar amb la Irene, que en tenia vint. Després de viure uns anys al barri de la Barceloneta, es van traslladar a la nova casa. El 1906, Irene es quedà viuda. Al dietari d’aquell any, poc abans de parlar de la mort del seu marit, escrigué: «Aquell mateix temps na Gracieta va obrir una escola a casa nostra mateix. Hi venian nens i nenes i fins n’hi venian de Torrent i de Fitor..."

Llofriu des d'un Drone

Fa pocs díes navegant per YouTube vàrem descubrir que per primera vegada, doncs pocs pobles ho poden dir, Llofriu va ser sobrevolat per un drone. Es la primera vegada que el poble es enregistrat per un drone desde l'aire.
Les imatges aconseuides son espectaculars i ens donen un altre punt de vist tant del poble com del nostre petit gran territori que és Llofriu.
Hem de donar les gràcies a l'autor Josep Mestras. Moltes gràcies.

Càmeres a Llofriu per enxampar qui no faci cas del semàfor

Diverses càmeres vigilaran el trànsit de la C-31 a la població de Llofriu, amb la voluntat d'enxampar els conductors que passin el semàfor en vermell. La mesura, que es considera una prova pilot, està promoguda per l'Ajuntament de Palafrugell, que vol millorar l'accés a la carretera principal dels veïns, segons assegura el vicealcalde Albert Gómez. “Aquesta era una vella reivindicació dels veïns de Llofriu, que fa anys que tenen problemes per accedir a la via principal per la velocitat que agafen molts cotxes. Això no és cap radar que vigili la velocitat de la gent”, va especificar Albert Gómez.
El semàfor que hi ha al mig de la població no es posarà vermell ara quan polsi el botó algun vianant que vulgui passar, sinó que ho farà quan algun vehicle s'acosti a una velocitat superior als 50 km/h. “Nosaltres volem evitar que la gent que conegui l'activació del semàfor es pensi que pot passar en vermell”, va afirmar el vicealcalde.

El mateix regidor de CiU va explicar que ja s'està pensant en alguna mesura diferent per si el problema que es té detectat no se solucionés. Va indicar que una de les possibilitats es desplaçar el semàfor uns metres més cap a Palafrugell perquè no serveixi només per alentir la circulació, sinó també per permetre l'entrada a la via principal més fàcilment. “Això és més complicat i, per tant, ja ens ho mirarem més endavant”, explicava Gómez.

Les càmeres ja estan instal·lades i es posaran en funcionament en les pròximes setmanes. N'hi ha tant en la direcció cap a Palafrugell, com en la direcció cap a la Bisbal.


  • Llegiu l'artícle en el seu context original: aquí

Eleccions municipals del 24 de maig de 2015.

Fa pocs díes hem pogut saber els resultats exactes de les eleccions municipals d'Espanya i a Llofriu es van recollir les següents dades.

El total del participants a Llofriu va ser de 137 aixó representa un 59,8 % de la població de Llofriu va decidir-se d'anar a votar en les que van ser les eleccions mes importants en cuatre anys. La participació va ser bastant alta peró va ser inferior a les últimes eleccions municipals que es vàren cel·lebrar l'any 2011, concretament un 1,83 % menys de participació l'any 2015.
Els vots es van distribuir de la següent manera:

ERC-AM      44
CIU               37
PSC-CP         30
ENTESA       15
PxC                 2
Bots en blanc  3
Bot nuls          6


Les eleccions es van dur en la máxima tranquilitat i l'hora on la gent va anar a votar mes va ser de 11 a 12 del dematí.


Ca les Estanyoles o Mas Estanyol

Ca les Estanyoles o Mas Estanyol és un mas pairal situat a uns 100 metres del barri de l'Estació de Llofriu (terme municipal de Palafrugell), al camí que mena al cementiri. S'hi accedeix a través del carrer de la Tramuntana i aquesta edificació és considerada la més antiga del sector de l'Estació, ja que podria datar del segle XVII. Masia de planta rectangular en sentit est-oest de planta baixa i dues plantes pis, amb un cos de planta baixa i tres plantes pis. Vessants de la coberta perpendiculars a façana principal sud, a diferents nivells.
Imatge aéria del Mas Estanyol.
Els Riera-Estanyol són una família de pagesos hisendats documentats a Llofriu almenys des del segle XV. Hi trobem membres eclesiàstics, pagesos i comerciants del sector surotaper, cas de Josep Riera i Casals (mort el 1895), de qui es conserva una abundant correspondencia.
El fons documental es va conservar a les golfes del mas pairal, d'on va ser recollit per M. Lluïsa Riera Fabra, l'hereva. D'ella va arribar a mans de Lluïsa Bachs i Benítez, que al seu torn en va fer donació a l'Arxiu Municipal de Palafrugell. A primer cop d'ull, la documentació més antiga del fons està vinculada a Pere Estanyol i Antoni Geli Estanyol i la formació del patrimoni familiar des de finals del segle XV i durant tot el segle XVI. Entre aquesta documentació més antiga sovint es fa esment a Llofriu però també a altres poblacions empordaneses. Dins del fons hi ha documentació del mas Mascort, de Palafrugell. Aquesta heretat s'integra al patrimoni Riera al segle XIX, i va quedar dividida en set parts. El mas Mascort prové de l'hereu Melcior Mascort Casals (1874-1933), fill del matrimoni entre Josep Mascort Bonet i Maria del Carme Casals Sabenyà, aquesta última descendent per línia materna dels Riera (vegeu bibliografia: Mascort et al., p. 112, element 13).

El Club de Bitlles Catalanes Llofriu

L’any 2002 una colla d’amics vàrem crear el C.B.C. Llofriu. Al principi era una manera de trobar-nos els dissabtes i diumenges per passar una estona divertida. Però any rera any ens vàrem anar professionalitzant més, sense deixar enrera l’amistat entre nosaltres. Alguns d’aquells primers jugadors del club han anat deixant pas a d’altres de nous, però sempre mantenint l’esperit del C.B.C. Llofriu, jugar a bitlles per passar-ho bé.

Durant aquests anys han format part del C.B.C. Llofriu : Josep Bañeras, Josep Andreu, Susana Gallardo, Montse Alsina, Andreu Sabrià, Jaume Lara, Martí Pagés, Antonio Andreu, Jaume Alsina, Imma Sala i Anna Simón.
Actualment el C.B.C. Llofriu disposa de dos equips, un juga la Lliga Catalana i l’altre la Lliga de Girona, els integrants actuals d’aquests equips són : Andreu Torres, Antonio Muñoz, Antonio Velasco, Manolo Velasco, Òscar Pont, Mónica Nicolau, Trinitat Sanchez, Fran Molina, David Rechas i Josep Alsina.

Les Bitlles Catalanes són un esport senzill i divertit, on l’objectiu és tombar cinc de les sis bitlles que estan en joc. Una partida consta de nou tirades per jugador, dividides en tres rondes de tres tirades, a cadascuna de les quals es pot llançar d´un a tres bitllots. Els equips estan formats per cinc jugadors i poden ésser masculins, femenins o mixtes.

La distància de tir és de 11,5 metres per als homes i 9,5 metres per a les dones, mentre que els més petits poden tirar de més a prop segons l’edat.

Es poden practicar les Bitlles Catalanes amb una colla d’amics, en família, ….només cal disposar d’un joc de bitlles i una esplanada preferentment  de terra compactada. Cal combinar força i punteria a fi de superar-se a cada tirada, mantenir el pols ferm i saber-se concentrar.

Com es puntua :

Cinc bitlles tombades ………………….. 10 punts (“bitlla”)
Sis bitlles tombades …………………….  6 punts (“llenya”)
Quatre bitlles tombades ………………..   4 punts
Tres bitlles tombades …………………..   3 punts
Dues bitlles tombades ………………….   2 punts
Una bitlla tombada …………………….    1 punt
Cap bitlla tombada ……………………… 0 punts

Cafès Llofriu

La central de Cafès Llofriu (Palma de Mallorca) està situada al carrer José Tous Ferrer, número 10, Palma de Mallorca. Aquest establiment fundat l'any 1866 es dedica a la producció i distribució de cafè torrat i te el logotip mes antic de tota Mallorca. Disposa amb una selecció de cafès de gran qualitat. La tenda es molt apreciada per la seva gran diversitat així com la bona atenció al públic.
En el Restaurant "Cal Fray" de la Barceloneta, Llofriu, es pot comprar cafè d'aquesta empresa que duu el mateix nom de Llofriu.

L'únic semàfor de Llofriu

Llofriu és un nucli de població baixempordanès que pertany al municipi de Palafrugell. Està travessat per la carretera C-66, que comença a la població natal de Josep Pla i condueix fins la capital de la comarca, la Bisbal d'Empordà.
En creuar Llofriu, un pas obligatori per a tots aquells que vulguin arribar-se a la capital des de la Costa Brava i viceversa, podem observar a banda i banda de la carretera dos restaurants que potser ens animen a aturar-nos una estona i fer un descans. Però Llofriu té un altre atractiu que atura els cotxes, tant si volen com si no: un idíl·lic i funcional semàfor al bell mig de la calçada
La C-66 al seu pas per Llofriu.
La C-66, al seu pas per Llofriu, no disposa de cap encreuament. I doncs, quina és la funció del semàfor? Aparentment, deixar creuar pel pas de vianants. Fins aquí cap problema: l'únic pas de vianants del nucli és el del semàfor; s'entén que els llofriuencs han de poder travessar la carretera. I perquè sigui possible fer-ho amb seguretat, cal un semàfor.
Fem una mica d'història sobre aquest aparell de trànsit: una de les seves funcions era posar-se vermell quan un vehicle entrava a la població a una velocitat superior als cinquanta quilòmetres per hora. Aquest estiu, però, sembla que la finalitat del semàfor ha canviat completament. I és que, ara, l'aparell es posa vermell contínuament, a intervals regulars de temps, fet que provoca cues quilomètriques i una lenta circulació.
Aeria del tram.
Llofriu és un lloc de pas per a molta gent: tant veïns habituals com turistes que busquen la platja de Palamós. Això fa que, especialment a l'estiu, la C-66 esdevingui una via molt transitada. Davant d'aquesta situació, un semàfor en mal funcionament només complica les coses. Vegem, d'una forma il·lustrativa, la dimensió d'aquestes cues:
Si cliqueu la imatge podreu observar-la més detalladament. El tram que es mostra fa uns 2,3 quilòmetres de llargada, aproximadament: de rotonda a rotonda. En vermell tenim marcats els dos trams de cua: un en sentit la Bisbal i un altre direcció Palafrugell: això és un quilòmetre de cua en cadascun dels sentits de la marxa: unes retencions que ens podem trobar qualsevol part del dia. La situació es complica quan les cues arriben a alguna de les dues rotondes, ja que impedeixen el pas dels vehicles provinents d'altres direccions: el tap és monumental. I la causa de tot plegat és un simple semàfor l'única funció del qual és controlar un miserable i desèrtic pas de vianants. Com a bisbalenc, són molts els anys que porto travessant Llofriu, i encara és l'hora que vegi una persona travessant pel pas.
Qualsevol barceloní dirà que això no és res comparat amb les retencions diàries de l'àrea metropolitana de Barcelona. Però la qüestió és que, a Llofriu, el problema es pot resoldre fàcilment: desactivar el semàfor i retornar-lo a la seva funció essencial: deixar creuar els vianants. I això es soluciona col·locant un botó (de fet, em sembla que ja hi és), que, en ser premut, deixi creuar la calçada. Aquesta ha de ser l'única manera a través de la qual el semàfor es pugui posar vermell. Res més.
No sé pas de qui depèn, el semàfor: si de l'Ajuntament de Palafrugell o de Carreteres, però cal un canvi. Ara per ara, la situació és una vergonya.
Web d'on s'ha extret l'informació: aquí
Aquest text i les imatges corresponents s'han extret d'un article original de L'apunt enllaç a l'article d'en Roger Font, sota la llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons vageu llicència

Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França

La Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF) era una companyia ferroviària catalana. Es va fundar el Desembre del 1875 arran de la fusió de les companyies Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres (BFF) i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB). Va ser la companyia que va connectar per ferrocarril Barcelona i la Frontera Francesa. El 1898 TBF i la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MSA) es fusionaren conservant el nom de l'última mitjançant un previ acord. Tot i així TBF mantení certa independència (fins i tot amb explotació pròpia) i passà a denominar-se la Xarxa catalana de la MSA. El 1925 es començà el procés per la unió definitiva, la qual no es produí totalment fins el 1936.


Història

La companyia fou fundada el 10 de desembre del 1875 fruit de la fusió dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres (BFF) i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB). BFF tenia la concessió de la construcció d'un ferrocarril fins a França, però no l'havia pogut executar per problemes econòmics i la va vendre. La fusió molt ambiciosa contemplava la recuperació de la concessió i continuar les obres ara que tenien molt més potencial. Així també la companyia comença a treballar per unir les xarxes de les dues companyies.
En un parell d'anys la companyia havia fet molts progressos en les obres del ferrocarril cap a frança, així el 17 de desembre del 1877 va poder celebrar l'arribada del tren a Figueres.
I finalment, un mes més tard, el 20 de gener del 1878 va inaugurar el tram fins a Portbou creant la connexió internacional amb França .
Tot i l'èxit de la connexió internacional l'empresa encara tenia sobre la taula un assumpte força polèmic: la unió de la línia de Girona(amb estació terminal a Estació de França) amb la línia de Martorell (amb estació terme a Riera d'en Malla situada a la Rambla de Catalunya cantonada Ronda Universitat) a Barcelona. Després de un intens debat sobre on havia de passar la connexió, al final es construí en forma de rasa pel Carrer Aragó. Fou inaugurada el 25 d'octubre del 1882 que permetia unir l'Estació de Sants amb l'Estació de França. És aleshores que la Riera d'en Malla queda fora de joc i fou enderrocada el 1884.
El 1886 absorbeix la companyia Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona la qual tenia la concessió d'un ferrocarril directe entre Madrid i Barcelona, però no l'havia pogut executar per problemes econòmics.
Tiquets de tren de varis anys.

Un any més tard el 1887 s'absorbeix la Companyia del Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona. Lògicament la companyia va començar immediatament les obres per integrar les seves línies. Així fou com s'inaugura el 24 d'abril del 1887 l'estació de Sant Vicenç de Calders on s'uniren les linies de línies de Barcelona-Martorell-Tarragona (ex TMB) i la de Barcelona-Vilanova-Valls (ex VVB). Ara que ja tenien un extrem enllaçat, el 15 de juliol del 1887 inauguraren l'altre enllaç per l'altre extrem en forma de ramal entre el Prat de Llobregat i la La Bordeta (Sants-Montjuïc).
A finals de 1889 es produïren negociacions amb Ferrocarrils del Nord per fusionar-se, però no prosperen ja que la principal competidora de Ferrocarrils del Nord, la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MSA), va fer una oferta amb millor.
El 2 de juny del 1891 se signa el conveni de fusió amb Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant|MSA]] la qual mantindrà les sigles, es farà efectiva el 1899.
El 15 de juliol del 1894 s'inaugura la línia directe entre Barcelona i Saragossa. Aquesta línia constava d'un traçat més suau i curt al existent, per això s'hagueren de perforar nombrosos túnels, entre els quals el cèlebre túnel de l'Argentera (aleshores el més llarg de tota la Xarxa ferroviària) a càrrec del enginyer Eduard Maristany.
El 1 de gener del 1898 es fusiona amb la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant. Tot i així TBF mantení certa independència (fins i tot amb explotació pròpia) i passà a denominar-se la "Xarxa catalana de la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant". El 1925 es començà el procés per la unió definitiva, la qual no es produí totalment fins el 1936.