Puig Vidal


Puig Vidal, de 301 metres d’altitud, està situat a Coll de Tramuntana. És del municipi de Forallac. En aquest puig s’hi troba un vèrtex geodèsic; un vèrtex geodèsic és un senyal informatiu que ens indica l'altura exacta d'aquest punt sobre el nivell del mar, i que forma part d'una xarxa de triangles de caràcter planetari. Normalment consten d’un cilindre de 120 cm d'altura, muntat sobre un pedestal de formigó. Solen tenir unes escales per pujar-hi fins a dalt.
Des d’aquest punt, es poden observar unes vistes magnífiques, espectaculars... Tota la plana de l’Empordà, i les Gavarres, un paisatge que mai et canses d’observar.
Si voleu gaudir d’unes molt bones vistes, és recomanable anar-hi un dia ben serè, sense núvols, ni boira. Tot i així també si pot anar qualsevol dia.
El motiu de posar el catxé aquí, és perquè aquestes vistes no es poden deixar perdre.




Per arribar a l’inici del corriol (a Coll de Tramuntana), es pot fer per diversos llocs,  per la pista ample de  Mont-ras cap a Fitor, per Sant Climent de Peralta o per Llofriu.
Per arribar al vèrtex geodèsic, heu de aparcar el cotxe al costat del WayPoint situat a l’entrada del corriol, i seguir corriol amunt uns 300 metres, i ja esta, ja hi heu arribat!


Can Verdera; molí i resclosa d'en Verdera

Descripció i valoració

Can Verdera és una petita masia de dues plantes i tres crugies, amb teulada do doble vessant sobre els murs laterals; fou ampliada amb una nova crugia i porxo. La façana, a migdia, té a l’eix central la fporta i una finestra al pis, ambdues amb llindes de pedra.
El mas es troba prop del marge esquerre de la riera. El seu curs discorre força afondalada, amb ribes en llarga pendent esglaonada que cobreix una espessa vegetació. Entre aquest verder, a tocar la riera i a migdia del mas, hi ha les ruïnes del Molí fariner. Era un edifici de dues plantes. La coberta és completament enfonsada així com bona part de les parets. Els enderrocs colguen l’interior on hi resta alguna estança amb volta. Vers ponent es veuen restes del rec.
Can Verdera molí i resclosa d'en Verdera.pngAigües amunt de la riera hi ha el mur de la Resclosa, de molt gruix, esbotzat en la part central. Les feixes d’horta de la masia i el molí s’aprecien, envaïdes en la major part, per la vegetació.
Aquest molí i resclosa forma un conjunt inseparable, interessant com a mostra d’arquitectura pre-industrial, amb el Molí d’en Busqueta, situat una mica aigües amunt de la mateixa riera, prop del vell pont del mateix nom. És interessant la fegetació de l’indret, pertanyent a les ribes de la riera, al bosc que hi ha avançat hi ha restes d’antigues feixes de conreu i horts amb arbres fruiters. En aquest indret s’hi apleguen pins, alzines, suros, llorers, ametllers, figueres.

Notícies històriques

La bassa del molí deu haver estat colgada i convertida en conreu. La fotografia aèria sembla donar indicis del seu emplaçament, a poca distància i un poc més elevada que les restes del molí.

Enllaços externs

El Combat a Llofriu i Palafrugell l'any 1638

Revolta popular ocorreguda a Palafrugell (Baix Empordà), i Llofriu, el 20 de juliol de 1638 contra les tropes castellanes que, establertes a la població, la maltractaven i vexaven.
Hi moriren dos capitans i alguns soldats i, en la represàlia, la població fou saquejada pels soldats, que profanaren tres esglésies, una d'elles va ser l'Església de Llofriu. La gran consternació produïda a tot Catalunya decidí l'alçament del 1640. Fins i tot les autoritats no catalanes, com el bisbe de Girona, protestaren per aquests fets.

Precedents

L'any 1637 foren allotjats a la vila 400 homes de l'exèrcit castellà, els quals, mancats de paga i indisciplinats, es dedicaren al saqueig i al pillatge. Aquests fets foren un antecedent del famós combat de Palafrugell el 1638, quan els veïns es revoltaren contra els soldats castellans que altra vegada s'hi havien establert. Com a represàlia foren enviades a Palafrugell tres companyies de càstig, que entraren a sang i a foc a la vila.

Altres revoltes

La caòtica situació provocà que fins i tot les autoritats no catalanes s'hi manifestessin en contra, com el bisbe de Girona Gregorio Parcero. Hom considera aquests fets de Palafrugell com l'origen de la guerra dels Segadors. La gran consternació i indignació creixent que produïren a tot Catalunya decidiren l'alçament del 1640. Tanmateix, encara poques setmanes abans del Corpus de Sang (7 de juny de 1640) Palafrugell patí una altra volta les conseqüències del pas de la soldadesca castellana.

AMPLIACIÓ

EL COMBAT DE PALAFRUGELL (juliol de 1638)
Dins el context de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el 1635, en el marc d'expansió de l'absolutisme hegemònic a Europa, França i la monarquia hispànica es declaren la guerra i situen l'escenari de la contenda en terres del Principat de Catalunya, en els límits del comtat del Rosselló.
Durant la campanya de Leucata (Llenguadoc), vora Salses, al Rosselló, l'estiu de 1637, els francesos trencaren el setge de la ciutat el 27 de setembre i obligaren els exèrcits espanyols a replegar-se a terres del Principat, preparant-se per a la llarga pausa hivernal. El lloctinent del rei a Catalunya el compte de Santa Coloma, ordenà que els exèrcits del terç, un total de deu mil homes de diferents nacionalitats, fos acomodada en diversos aquarteraments segons la capacitat dels pobles que els acollirien.



Tenien la intenció de deixar passar l'hivern i prosseguir la guerra quan arribés el bon temps. Es van despatxar ràpidament ordres als pobles i viles que havien d'acollir tropes, entre el Rosselló i Barcelona indican el tracte, atencions i drets d'aliment amb que haurien d'atendre els oficials i soldats, i les quantitats de farratge per a mantenir les cavalleries.
Al Baix Empordà ja s’havien produït estades anteriors de tropes reials amb brots generalitzats de conflictes durant els allotjaments forçats els anys 1542-1543, i concretament a Palafrugell l’any 1592. L’allotjament de tropes en campanya estava legislat en les Constitucions del Principat, els soldats s’allotjaven en les cases de particulars només si ho hi havia cap altre lloc adequat per hostatjar-los i els vilatans sols tenien obligació de donar-los-hi un llit, taula, llum, aigua, sal i vinagre, però en cap cas, si no ho feien de forma voluntària, ni el menjar, ni diners ni altres exigències que els plantegessin, si aquestes no eren pagades per la tropa al preu corrent que tenien. Els queviures que necessitessin, la palla per mantenir els cavalls durant l’hivern i tota la llenya que cremessin corrien enterament a càrrec d’ells.
Un dictamen demanat per la Generalitat revisà el 1630 els vectigals vigents i establí un altre tipus on la població en temps de guerra estava obligada a donar gratuïtament sal, vinagre, foc, llit, taula i servei als soldats allotjats, però prohibia expressament l’allotjament total, anomenat a la llombarda, on s’imposava el manteniment complert dels soldats:

En lo fet consultat... Que los Provincials son obligats a aposentar y allotjar en llurs cases los capitans, soldats y gent de guerra, axi de peu com de cavall, que van per Catalunya de orden y manament de Sa Magestat, donantlos las posadas los Regidors de las Ciutats, vilas o llochs ahont los dits Capitans, soldats y gent de guerra se voldran allotjar, a ordinacio y arbitre de dits Regidors, instats per los aposentadors, los quals per dita raho no gosen pendrer ni rebrer diners alguns, y que ditas posadas, sal, vinagre, foch, llit, taula y servey tant solament hajen de donar los Provincials a dits capitans, soldats y gent de guerra, graciosament y sens interes algu, conforme la possibilitat de cada hu. Deguen emper y sien obligats dits Capitans, soldats y gent de guerra, pagar todo lo que despendran per llur sustento y de llurs cavalls, y per las azemblas que demanaran, segons los preus comuns, sens que en ells hi puga haver alteració ni exces y que no pugan dits Capitans, soldats y gent de guerra pendrer per via alguna directa ni indirecta de dits Provincials... lenyas, carbons, pallas, hortalises, fruites, vituallas, azemblas e altre qualsevol cosa de qualsevol sort o especie que sien, encara que aquells tals, qui aquellas aportaran, guiaran o conduyrthi e aportar e guiar faran las volguessen donar voluntariament. Vidit, Bernardus Sala, Assesor; Vinyes, Assesor; M.I. Magarolla Fisci Generalis Advocatus; Dor. Franciscus Roig de Mendoça, consulens; Cancer, cons.; Fontanella, cons.; Xammar, Advocatus civitatis; Congost, Advocatus civit., subrogatus; Lenes, cons.; Franciscus Soler, consulens.

Hivern de 1637

L’organització del terç era comandada pel Mestre de Camp, nomenat directament per l’autoritat reial, un Sergent Major, o segon comandament i i tres coronels. S’estructurava en dotze companyies, deu de piques i dues d’arcabucers, dirigides per un capità cadasquna d’elles. Cada companyia estava formada per dos-cents cinquanta homes, un alferes, un sergent i deu caporals que manaven cadasqun d’ells vint-i-cinc homes. Amb els oficials a cada companyia hi havia un cert nombre d’oficials d’intendència, furriels, capellans, músics, etc. Cada Quatre companyies es constituïen sota una coronelia comandada per un coronel.



Quan els terços de Leucata foren distribuïts pel Principat al castell de Palafrugell li fou assignat l’hospedatge d’un destacament del terç. Creiem que en aquest cas a la vila es van establir els dos-cents cinquanta homes que composen una companyia, amb els seus oficials i sots-oficials. Difícilment a les viles i Castells més petits, tot i tenir constància d’haver-se superat ampliament aquest nombre, es podien acollir més de quatre homes per casa, el castell de Palafrugell a mitjans segle XVII aplegava uns 180 focs. En aquell moment era senyor de Palafrugell Joseph Claresvalls, natural d’Horta de Sant Joan, prior secular de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona. Claresvalls no tenia gaires bones relacions amb Pau Clarís que duia, des de feia temps, una lluita permanent en defensa dels drets de Catalunya enfront les pretensions reials, mentre que el prior era un personatge molt relacionat amb el poder secular amb tendències i actuacions polítiques vinculades a la cort i lleial partidari de Felip IV. L’any 1632, quan el rei Felip III, va venir a Catalunya, fou a rebre’l com embaixador, el canònic Joseph Claresvalls, entre d’altres. El prior era un cas típic de fidelitat al rei i aixó el va enemistar amb molts sectors catalans, com quan va manifestar-se favorable a la participació de Catalunya en la guerra espanyola contra França. Les fidelitats polítiques acaven rebent la seva recompensa i a Joseph Claresvalls li va arribar més enllà del priorat de Santa Anna. El prior envià un memorial al rei Felip IV, on li deia:

Considerando también que juzgo convenir mucho al rl. Servicº de V. Mg. Por ser el Prior, Sr, de Palafrugell, y su jurisdicción de más de 100 casas de vasallos, estar a la marina, entre Palamós y Rosas, puesto que ha propósito para poder entrar en Cathala.
Text on es veu clarament com el prior posava els seus dominis en mans de les tropes reials i no fora gens estrany que oferís al comte de Santa Coloma l’hospedatge de tropes a Palafrugell tot i l’excepció d’acollir tropes que tenia la vila.

Els fets de 1638

Durant els llargs mesos d’hivern els soldats de fortuna hostatjats a Palafrugell, homes d’acció poc acostumats a la inactivitat, i lluny de casa com estaven, tingueren temps d’avorrir-se de sobres i no trigaren en manifestar actes d’indisciplina que repercutí directament sobre la petita població de pagesos. L’exèrcit, defraudat per la derrota de Leucata, mancats de paga i indisciplinats, es dedicaren al saqueig i pillatge de masies de la vila, cometen constants abusos i depredacions contra els naturals del país i les seves propietats als que maltractaven també de paraula i obra, accions que provocaren sovint les reaccions aïrades d’aquests, obligats com estaven a sostenir l’allotjaments dels soldats a les seves pròpies cases i sovint a complir amb obligacions superiors a les del dictamen dels jurisconsults. Els habitants de la vila acabaren per revoltar-se, farts d’aquella situació d’abús, els fets tingueren lloc el dia 20 de juliol, diada de Santa Margarida, copatrona de la població. Durant l’atac que iniciaren els de Palafrugell moriren dos capitans del terç i cinc soldats. Com a represàlia foren enviades a Palafrugell tres companyies de càstig que entraren a sang i a foc a la vila. La població civil va haver de fugir del poble per salvar la vida mentre les cases i l’esglèsia eren saquejades i cremades.

Fins i tot el prior de Santa Anna, Joseph Claresvalls, tot i ser un fervent vassall partidari del rei Felip IV, es veié obligat a escriure el virrei el dia 26 de juliol des de la vila de Palafrugell, on s’havia desplaçat des de la ciutat de Barcelona arrel dels fets luctuosos del dia de Santa Margarida, manifestant el seu enuig pels fets succeïts:

No puc creurer que si enemics francesos y fossen entrats haguessen pogut fer pitjor, perqué també haurien posat foc a cases...”. “...ni yo se encara ha hont podre acomodarme. ...els soldats, fins a la scrivania, ha hont están recondites totes les scriptures del terme y capbreus, han saquejat y llançat tot per terra, cercant roba, or y plata amagat alli.
També es manifestà en contra dels successos, el bisbe de Girona, el gallec Gregòrio Parcero, qui es queixà al virrei el dia 30 d’agost de 1638:
El hallarme Prelado de este obispado y con obligación de zelar lo que toca al servicio de Dios Señor y culto divino, me obliga a representar a V.S. los sacrificios y desacatos que en menoscabo de la reputación de la fineza de nuestra fe han cometido los soldados de Palafrugell, rompiendo las puertas de tres iglesias, robando sus cruces, cálices, ornamentos y vasos sagrados con el mayor ultraje del culto divino…

El tren

El pas del tren per a Llofriu, des de l'any (1878), no fou sempre una bassa d'oli. Alguns recorden que es parava només a l'estació, altres a l'estació i a la Barceloneta, altres recorden som s'havien de desplaçar a Torrent per agafar-lo. El que està clar és que les parades a Llofriu no van ser del tot regulars i en algunes èpoques es van reduir els dies i els punts de parada.

"Agafàvem el Tren Petit a les set del matí. Ja l'agafàvem a Torrent. No Sempre es parava a Llofriu, poques vegades, hi havia uns dies i prou" (Carme Juncà).

Molts foren els que treballaren entorn del tren i la via. Salvador Omella treballava a la via, i amb la seva senyora, Refugia Martorell, portaven l'estació. L'edifici de l'estació no funcionava realment com a estació, no s'ho compraven bitllets,  era un baixador. L'estació era molt petita. Hi havia una cuina, un menjador i una habitació.
Ricard Puig, pare de l'Emili i Lluís Puig, es va ocupar del desmuntatge de la via. "Ell s'ocupava del tram que anava de Palamós a Girona. Havia de comptar les travesses, els rails... Això era pels volts de 1972" (Lluís Puig), l'avi de la Carme Juncà va venir a Llofriu per treballar a la via i hi va conèixer la seva futura esposa.

Aquest tren, desaparegut a l'any (1954), deixà una gran petja als seus contemporanis. Records d'infantesa, anècdotes i curiositats que quedaren gravats per sempre més en la seva memòria:

"En Terrats, el recader que feia Palamós-la Bisbal, anava amb un carro amb tenda, i sortia de Palamós i al cap de no res es posava a dormir. Posava una rodera del carro dins la via, i el matxo anava tirant i el tren el xiulava i el no es despertava. Bevia una mica!" (Carme Juncà). "Una vegada nosaltres ens el vàrem trobar sortint d'escola, i li vàrem girar el cavall en direcció a Palamós, però ho havia fet 100 metres que el matxo va tornar a girar" (Jaume Alsina).

"Esperava el tren aquí a dalt a can Mingo, que llavors hi parava, i quan arribava, m'hi enganxava amb la bicicleta fins a Palafrugell i el cobrador em fumia crits..." (Lola Alsina).

"Recordo que el tren portava el correu. Quan passava el tren. el mosso que hi havia a casa agafava la bicicleta i perseguia el tren per donar-li les cartes" (M. Dolors Sabrià).

Recolzar-se al tren amb la bicicleta, perseguir-lo per donar el correu i col·locar xapes sobre la via perquè el tren les aixafés... eren alguns dels divertiments de la mainada, però amb el tren s'havia d'anar amb compte:

"El tren no passava mai a l'hora. I quan el vèiem venir ja t'apartaves perquè mai sabies si et tirarien una palada de caliu. De dintre era tot de fusta, molt incòmode. A les baixades tremolava moltíssim. Quan l'agafàvem a les set de matí per anar a mercat a la Bisbal feia molta fred i les finestres sempre eren a baix, tant li fotia si era estiu o hivern. També l'agafàvem per anar a la festa de Palamós, totes ben guapes, i quan arribàvem allà quedàvem plenes de carbonissos" (Carme Juncà).

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAGS 102-104.





El bus / la Sarfa

El servei de bus regular parava a la Barceloneta, a can Ventura.  
"La gent esperava la sarfa a casa. Ens van dir si volíem una placa, però era igual, tothom sabia on era la parada. Hi havia un llum vermell i quan hi havia algú que s'esperava s'encenia el llum. Això ho fèiem nosaltres. Els deim 'veniu i piqueu', nosaltres enceníem el llum i passat l'auto l'apagàvem. L´únic que ens van donar els de la Sarfa va ser un permís per a la dona per anar de Llofriu a Palafrugell i a Girona. Re més... ella sola" (Pere Ventura).



La nevada del 1957 juntament amb la del 1962 són de les més recordades. Lluís Puig recorda que el vehicle de la Sarfa va quedar en pana just davant del mas Pla i que tota la gent que viatjava en el bus va haver de ser atesa durant un parell de dies al mas Pla. Menjar i dormir per a tothom! L'Emiliu, l'antic masover, i la seva família se'n van fer càrrec. El responsable de la Sarfa va dir que a partir d'aquell moment, com a agraïment, el bus s'aturaria davant del mas Pla cada cop que hi volguessin pujar o baixar. I durant uns anys així es va fer. "Quan nosaltres vàrem arribar al mas el 1959 encara s'aturava. La meva mare l'havia utilitzat alguna vegada per anar a mercat" (Joan Cebrià).

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAGS 96-97.

Gran nevada a Llofriu any 1985

La gran nevada de Llofriu de l'any 1985 va ser una de les poques nevades a Llofriu que cal recordar i destacar.

La gran nevada va començar el dia 12 de gener de 1985 i va ser una nevada de caire comarcal i regional.
Aquell dia es varen acumular quantitats de fins a 30 cm de neu fins a nivell de la costa, va ser tot un espectacle. Aquella situació però, no va ser la única que provocà nevades, ja que aquell mes va nevar fins a tres vegades, especialment recordada serà la petita nevada que queia la vigíla de reis del mateix any.


 

Descripció meteorològica

Una gran entrada d'aire fred Siberià, el qual, gràcies al potent anticicló de 1030 hpa situat sobre les Illes Britàniques i Escandinàvia, allargassat de nord-est a sud-oest, ens va arribant a nosaltres, ajudat també per una baixa situada sobre Rússia., aquest aire fred es barrejà amb l'aire humit que una baixa situada davant la costa catalana ens anava enviant. Tot això provocà el cocktel explosiu que derivà en la gran nevada.
 

Enllaços


Dolmen de la Vinya Gran


El Dolmen de la Vinya Gran, que es troba dins del sector de Can Genoer, es un jaciment pre-històric de l'epoca monolítica

Història

Pel tipus arquitectònic del sepulcre podem deduir que fou construït vers 2700-2200 aC.
Fou donat a conèixer per Maties Pallarès que el publicà l’any 1923 (1915-1920) amb una primera planta, un alçat i una fotografia. El classificà com una cista i comentà que encara era emprat com a cabana. L’any 1922 Antoni Rovira i Virgili ressenyà el monument i reproduí la planta i l’alçat de Pallarès. Lluís Pericot i García en la seva tesi de l’any 1925 el classificà entre les cistes. Josep de Calassanç Serra-Ràfols el cità l’any 1930. Joaquim Pla i Cargol el cità breument l’any 1946. Lluís Pericot i García en la revisió de la seva tesi de l’any 1950 el classificà entre les cistes petites obertes i cistes amb lloses petites a l’entrada i en publicà una fotografia.

Joan Sales en publicà una fotografia l’any 1983. Lluís Esteva i Cruañas l’excavà i el publicà amb bones planimetries l’any 1970. El classificà com un dolmen d’entrada de “finestra” dubtosa. Col·laboraren en l’excavació Albert Recasens, Josep Escortell, Joan Badia i Homs, Pere Vellvehí i Joan Ferrer.
L’any 1977 fou ressenyat per Joan Badia i Homs qui també el cità l’any 1981. A la primera publicació assenyala l’existència de cassoletes al dolmen. Lluís Esteva i Cruañas el cità l’any 1983 com a exemple de monument situat en lloc dominant. Els autors de Girona pas a pas el citaren l’any 1988.

Descripció

Es tracta d'un petit conjunt megalític, on encara es conserva la coberta (la majoria de dolmens que hi ha a les Gavarres, aquesta part ha desaparegut).
Es tracta d’una probable galeria catalana en U, estreta, feta de lloses de pissarra. Del túmul artificial de tendència circular en queden restes visibles. La seva entrada és orientada al sud-est (160º + 5º). El monument visible amida interiorment 1´50 m de llarg, per 0´60 m d’ample, per 1 m d’altura màxima.

Enllaços externs

La casa Regàs i el Bevedere Georgina

Can Catalanet, un mas petiti i modest, ja molt degradat, del paratge de Sobirà d'aquest terme Parroquial de Llofriu, va ser rehabilitat durant els anys 1970-72, amb la introducció de nous elements d'edificació que l'han convertit en un referent de l'arquitcetura contemporànea.


El projecte de la casa de noca planta adopta una forma sinuosa "semblant a un piano de cua", segons els mateixos autors, els arquitèctes Òscar Tusquets i Lluis Clotet, amb dependències "desordenades de forma harmònica", obertes a "usos imprevistos", amb la intenció de plasmar "l'esperit iconoclasta" de la dècada de 1960. L'element més singular és el Belvedere Georgina, petit edifici en el qual es va voler intorduïr un habitatge funcional inspirat en els belvederes pal·ladians. En aquells moments es va considerar com un referent de la arquitectura postmoderna, "la primera obra post moderna sense mala consciècia", segons el nord-americà Charles Jenks, reputat teòric de l'arquitectura.

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAG 14.


Qui fou Jaume Pla?

Jaume Pla (n. Llofriu ? - m. Llofriu ? ).

Jaume Pla fou regidor de l'ajuntament de Palafrugell, l'any 1841 de Palafrugell durant el mandat de l'alcalde Joaquim Roig i Canasovas.

Qui fou Francesc Roca?

Francesc Rocas (n. Llofriu ? - m. Llofriu ?).

Francesc Rocas fou regidor de l'ajuntament de Palafrugell, l'any 1840 de Palafrugell durant el mandat de l'alcalde Joan Rigola.

Qui fou Antoni Pla?

Antoni Pla (n. Llofriu ? - m. Llofriu ?).

Antoni Pla, de professió llauradò, fou regidor, de l'ajuntament de Palafrugell, l'any 1838 de Palafrugell durant el mandat de l'alcalde Antoni Riera i Grassot.

Qui fou Bernat Cama?

Bernat Cama (n. Llofriu? - m. Llofriu?).

Bernat Cama, de professió llauradò, fou regidor, de l'ajuntament de Palafrugell, l'any 1836 de  Palafrugell durant el mandat de l'alcalde Josep Fina.

Qui fou Damià Riera i Estanyol?

Damià Riera i Estanyol (n. Llofriu ? - m. Llofriu ?).

Damià Riera i Estanyol, de professió llauradò, fou regidor, de l'ajuntament de Palafrugell, l'any 1819 de Palafrugell durant el mandat de l'alcalde Josep Negre.

Qui fou Jaume Frigola?

Jaume Frigola (n. Llofriu? - m. Llofriu?).

Jaume Frigola, de professió llaurador, fou regidor, de l'ajuntament de Palafrugell, l'any 1811 de Palafrugell durant el mandat de l'alcalde Francesc Matlleria.

Qui fou Joan Ros?

Joan Ros(n. Llofriu ? - m. Llofriu ?).

Joan Ros, de professió pagès, fou regidor, de l'ajuntament de Palafrugell, l'any 1753 de Palafrugell durant el mandat de l'alcalde Joan Grassot.

Visita pastoral al Baix Empordà entre els anys 1420-1423


'''D'entre moltes parroquies Llofriu també va ser visitada. - Transcripció del català antic'''.

''Visitada el dilluns 29 de juliol de 1420.''

''Hi troba Vicenç Belipa, que regeix la sagristia amb cura d’ànimes per Berenguer Dolça, titular absent, que viu a Cartellà. Abans hi havia també un benefici de diaconat, però ara no hi ha rendes. El bisbe crida el sagristà a comparèixer d’aquí a quinze dies per justificar-ne l’absència, sota pena de privació del seu benefici i 25 lliures.''

''Inspecciona primer els ornaments sagrats i objectes litúrgics de l’església. Mana fer un tabernacle per al cos de Crist, sota pena d’interdicte, i atorga quaranta dies d’indulgència a tothom que hi col·labori. També concedeix indulgència als benefactors de la construcció d’una custòdia d’argent per a la comunió dels malalts. Visita l’altar major, el de Sant Joan i el de Santa Maria.''



''Interroga el regent que, sobre el respecte als preceptes cristians i al comportament dels parroquians, afirma ser correcte.''

''El bisbe disposa una quantitat de quaranta sous i (...) diners, que reclama la parròquia de Fitor i sobre els quals també diu que hi té dret el sagristà absent, Berenguer Dolça. En aquests moments guarda els diners Miquel Vila, domer de Palafrugell. El bisbe mana que, si d’aquí a la festa de Sant Miquel el sagristà no demostra el seu dret sobre aquesta quantitat, es requisin els diners i es destinin a la construcció del tabernacle de Llofriu.''

''El mateix sagristà Berenguer Dolça havia establert una casa de l’altar de Sant Iolaf a Pere Ferrer, prevere de Palafrugell, per tres sous i sis diners, que acostumava a tenir una mitgera de blat de cens anual. El bisbe revoca l’establiment i destitueix Pere Ferrer fins que es vegi a qui pertany ara i què se’n fa.''


Notícia 3 d'abril de 1407

''Fra Berenguer Sarta, prior de Santa Anna de Barcelona i, en raó del seu càrrec, senyor del castell de Palafrugell, confirma a la Universitat de Palafrugell les franqueses i privilegis, immunitats, usos, usatges, costums, observances, convinences, declaracions i sentències concedides a favor de l’esmentada Universitat pels seus predecessors. La confirmació es fa a petició d’Antoni Oliver i Mir i de Pere Isern, de Palafrugell; d’Antoni Rosifici, de Mont-ras, i de '''''[[Guillem Carbonell]], de Llofriu''''', com a síndics i procuradors d’aquella Universitat.''

Notícia 15 d'octubre de 1260

L'infant Pere, fill de Jaume I el Conqueridor, confirma al prior Pere de Canals la donació feta en testament pel rei Alfons, el seu besavi, a favor de l’orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, del 11 castell i la vila de Palafrugell i de Torroella de Mont-ras, '''Llofriu''' i Esclanyà, amb els seus termes i pertinences, homes, dones, censos, usos i costums, i de tots els drets i servituds que el rei rebia dins els seus termes, tant a mar com a terra, tal com el rei Jaume I, el seu pare, ja havia confirmat. A canvi d’aquesta donació, 5 sacerdots del priorat de Santa Anna de Barcelona han de celebrar els oficis divins, tant diürns com nocturns, a l’església d’aquest priorat a perpetuïtat.

 


Florenci Bassa

Florenci Bassa, (Llofriu, 1889 - Llofriu, 1961).

Florenci va néixer l'any 1889 al barri de la Barceloneta de Llofriu i ben aviat es va posar a treballar de dependent a Can Gori de Palafrugell, però als setze anys ja va marxar cap a Amèrica amb el seu futur cunyat Joan Llorens. Florenci primer va treballar a Toay, a la província de la Pampa, més tard va fer de pagès a la Colònia Catalana i posteriorment va treballar en les empreses de la família Llorens.

L'any 1914 va retornar a Catalunya, concretament a Barcelona, on set anys més tard es va casar amb Cèlia Maria Palau a l'església de la Sagrada Família.
Després de la Guerra Civil va retornar a l'Argentina, on va treballar per a l'editorial Juventud, filial de la de Barcelona, i on va fundar la seva pròpia editorial, Camino, que va publicar una col·lecció de trenta-tres volums dedicats a la mainada.
Igual que la seva germana Gracieta, va col·laborar amb el periòdic Ressorgiment tant amb articles com amb fotografies. Florenci era un fotògraf excel·lent i un gran excursionista. Sempre que sortia anava amb la seva càmera retratant els indrets visitats. Gràcies a això, el periòdic Ressorgiment va publicar més d'un centenar de fotografies de Florenci, moltes de les quals eren indrets de les comarques de Girona que ell havia visitat. D'aquesta faceta de fotògraf també cal destacar que va ser guardonat amb el segon premi d'un concurs fotogràfic organitzat pel periòdic la Premsa de l'Argentina.
 
La seva mentalitat era prou avançada per creure -pels voltants de l'any 1957- en la necessitat de la Unió Europea, que ell es pensava que es concretaria en un futur no gaire llunyà. També veia l'esperanto, l'idioma universal, com un vehicle d'aquesta unió. Igual que la resta de la família va mantenir contactes amb el món cultural i es cartejava amb el pintor valencià Francesc Domingo, amb l'escriptor alguerès Rafael Catardi i fins i tot amb un dels catalans més universals: Pau Casals.

 

Irene Bassa Rocas

Irene Rocas i Romaguera, (Llofriu, 1861 - Buenos Aires, 1947).

Els Bassa i Llorens són una família empordanesa de fortes conviccions religioses i arrels catalanistes, que van trobar en la llunyana Amèrica els instruments per erigir-se en defensors acèrrims de la llengua i la cultura catalanes a través dels mitjans de comunicació i de diferents entitats catalanes a l'Argentina. La trajectòria de la família s'ha pogut reconstruir mercès a les memòries i notes que Irene Rocas va escriure i que descriuen la història de la família des de mitjan segle XIX fins a l'any 1930, als exemplars del periòdic Ressorgiment on van col·laborar tres dels membres de la família i als documents de la família que es trobaven a la casa pairal dels Bassa a Llofriu i que actualment es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.
El fons Bassa està format per documentació familiar, retalls de periòdics, llibres, correspondència, fotografies, cartes, postals... De tot aquest conjunt destaquem especialment la correspondència i les imatges, la primera perquè estableix el lligam entre tots els membres de la família i el seu entorn, i les segones perquè s'han descobert imatges inèdites preses per algun dels membres de la família, de la geografia catalana de les dues primeres dècades del segle XX.

De Llofriu a Buenos Aires

Va néixer a Llofriu l'any 1861 i va morir a Buenos Aires l'any 1961. Es va casar als vint anys amb Joan Bassa que li doblava l'edat i amb qui va tenir nou fills al llarg de disset anys, quatre dels quals varen morir de forma prematura i un va quedar impedit. Poc podria fer pensar que aquesta biografia correspon a una dona que va tenir una activitat cultural intensa al llarg de la seva vida; que va col·laborar amb l'Institut d'Estudis Catalans; que va ser la corresponsal a Llofriu de mossèn Alcover per al seu Diccionari Català-Valencià-Balear; que va treballar per a l'Institut d'Estudis Catalans, per a l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya i per a l'arxiu de l'obra del Cançoner Popular de Catalunya; que va fer un recull de rondalles i de dites empordaneses, i que va escriure un dietari que descriu la vida quotidiana i la política de final del segle XIX i de principi del segle XX.

Irene, catòlica fervent, catalanista fins a la medul·la i pionera del feminisme, va llegar l'amor a Catalunya i a la llengua catalana als seus fills, i el seu paper va ser determinant per a la formació del caràcter de Maria Gràcia i Florenci i el seu rol com a promotors i difusors de la cultura catalana a l'Argentina. La partida de Maria Gràcia Bassa, reconeguda poetessa, i Florenci va omplir d'enyorança la Irene, que veia els fills lluny d'ella i de la pàtria que tant estimava.
Dos dels membres de la família Bassa són citats al Diccionari dels Catalans a Amèrica: la poetessa Maria Gràcia Bassa i el seu fill, l'advocat i president del Casal Català, Joan Llorens i Bassa.

La família

A través de les pàgines de les memòries i notes d'Irene Rocas i del contingut de les cartes familiars, coneixem la relació entre tots els membres de la família, que, tot i l'allunyament físic, varen mantenir una intensa relació, que es veia afavorida per molts interessos coincidents: el catalanisme, la pràctica religiosa, la delectança en la lectura i la música, i la pràctica de l'excursionisme.
Els Bassa llegien La Crònica de Palafrugell, Baix Empordà, el Deber Olotí, La Veu, el Cu-cut i les obres dels autors catalans més coneguts. Diferents activitats com anar a vetllades musicals al Palau de la Música o al Liceu, a sessions teatrals, a cantades de caramelles o ballades de sardanes també entraven dins les activitats de lleure de la família, però el que no podia faltar era oir la missa diària, cosa que era d'acompliment obligat per a Irene al costat de les feines domèstiques feixugues i reiteratives com planxar, rentar, comprar i preparar el menjar.
Pel que fa a l'excursionisme, aquesta activitat no era tan sols una forma de lleure sinó que era un bon camí per al coneixement de la nació. Quan sortien d'excursió sempre portaven una càmera de fotografiar gràcies a la qual en el fons de la família Bassa hi ha nombroses plaques de vidre, que copsen indrets catalans de principi de segle i que es consoliden com a petites joies visuals. També cal destacar que Serafí Bassa, dibuixant, pintor i escultor, també va vetllar per la recuperació del patrimoni natural català i des de l'escola de Bells Oficis de Barcelona, dependent de la Diputació de Barcelona, va ser un dels impulsors de la recuperació del Montseny.
A més de compartir ideals i interessos tots els Bassa ajudaven a elaborar les cèdules lingüístiques que Irene Rocas enviava a mossèn Alcover, i recollien fitxes sobre folklore català; a més, Serafí realitzava dibuixos per il·lustrar les fitxes. Pel que fa a aquesta col·laboració professional, cal no oblidar que aquest treball era renumerat i que, per tant, tothom s'hi bolcava per ajudar en l'economia familiar.

La vida a Catalunya

La família Bassa Rocas va residir primer al barri de la Barceloneta i posteriorment al casal de Llofriu. Les memòries redactes per Irene recorden els moments dolços passats a Llofriu, la seva estada a l'escola, la felicitat per l'arribada dels fills, els records del folklore empordanès i diferents episodis històrics viscuts en la seva infantesa com la Tercera Guerra Carlina.

Probablement, aquesta escena de producció de vi va ser realitzada al casal de Llofriu. (AMP/Col·l. família Bassa)
L'any 1907, la Irene i els seus fills, excepte Maria Gràcia Bassa i Florenci, varen marxar cap a Olot, on el seu fill Serafí podia saciar la seva vena artística al taller de Berga i Boix. Les coses, però, no varen anar prou bé i un any més tard es varen traslladar a Barcelona on varen tenir l'oportunitat de gaudir d'una intensa activitat social i cultural, que la va enriquir personalment i professionalment i la va ajudar a superar l'enyorança dels fills que havien marxat a Amèrica i els mals tràngols econòmics.
Tot i el seu allunyament físic de l'Empordà, la família en rebia periòdicament notícies a través de La Crònica i el Baix Empordà, als quals estaven subscrits.
Irene Rocas vivia de les rendes que li donaven les seves terres de Llofriu, de les que li proporcionaven els negocis que havia establert el seu marit a l'Havana i, més tard, de les seves col·laboracions en diferents projectes culturals com l'elaboració de cèdules sobre la llengua per a mossèn Alcover.
El dietari que va escriure Irene respira en gairebé cada pàgina les seves conviccions religioses i el seu tarannà catalanista. Amb una escriptura planera, tal com pertoca a un dietari, va reconstruint la història de la seva vida, al costat de les pors, els secrets, les ambicions, i va descrivint els fets que l'envoltaven i que avui s'han consolidat com a episodis importants de la nostra història (la Setmana Tràgica, la Dictadura de Primo de Rivera, etc.).
La narració que fa dels esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona és d'una riquesa descriptiva extraordinària. Irene Rocas i alguns dels seus fills vivien al centre de Barcelona, al carrer de la Diputació, durant aquells dies. L'autora relata els fets amb una sinceritat absoluta.
Al llarg de vint pàgines parla de les manifestacions, de la vaga, dels incendis de les esglésies... És una narració viva, escrita per un testimoni de primera mà que va veure els avalots tot caminant pels carrers, tot vigilant per la finestra de casa seva; que va escoltar les noves que li confirmaven els veïns, els botiguers, els fills...

La vida a l'Argentina

El sogre de Gràcia Bassa, Joan Llorens i Horta, i el seu germà Pere varen emigrar a Amèrica i varen comprar terres a la província de Buenos Aires i a la Pampa, on es dedicaren al comerç de llanes i pells. Varen viure a l'anomenada La esquina de los catalanes, a dues o tres llegues al sud de Lobos, a prop de l'actual estació ferroviària d'Arèvalo.
Gràcia Bassa parlava de Trenque Lauquen com a «eixa necropoli» ja que aquesta població de frontera, al mig del desert, poca vida intel·lectual podia oferir a la jove i entusiasta Gràcia Bassa. (AMP/Col·l. família Bassa)

Joan Llorens i Horta va fundar l'any 1885 una casa de comerç de Ramos Generales a Trenque Lauquen, província de Buenos Aires, nou anys després de la fundació de la ciutat. L'any 1875 s'havia creat una nova línia fronterera amb els indígenes i un any més tard el coronel Villegas va crear una ciutat en aquest lloc seguint el desig exprés del govern de poblar el desert. La ciutat es va fundar a la riba d'un llac del mateix nom, que en la llengua ranquel dels índigenes de la zona significa Llacuna Gran.
El territori de seguida es va poblar de militars i de colons, majoritàriament italians, francesos i espanyols, i catalans que veien un gran futur en aquestes terres verges. Les barraques de fang varen ser substituïdes per construccions de rajol, i Trenque Lauquen va créixer a la manera d'una petita ciutat amb avingudes amples, places i passeigs arbrats.
La botiga de Ramos Generales era importantíssima per al desenvolupament d'aquesta ciutat, atès que venien de tot per a la subsistència de la població: comestibles, maquinària, vestits, ferreteria, materials de construcció i tot el que es pugui imaginar que feia falta a un ciutat que naixia., a més d'arreplegar els productes de la zona, com llana, pells, bestiar, cereals, petits animals, plomes... La casa Llorens estava situada a la cantonada de la plaça San Martín i Urugai, i tenia cinquanta metres de façana a cada carrer. Els treballadors dormien i menjaven a la mateixa casa on es treballava cada dia des de primeres hores del dia fins a la nit.
Les importants pastures que envoltaven Trenque Lauquen van propiciar una creixent activitat ramadera portada a terme pels colons, la majoria dels quals eren italians, espanyols i catalans. (AMP/Col·l. família Bassa) Desconeixem a qui es donava la benvinguda en aquell moment, però la imatge serveix per il·lustrar que el ferrocarril va ser una infraestructura vital per al creixement de la nova ciutat i per a l'augment de l'activitat econòmica. (AMP/Col·l. família Bassa)
L'any 1887 ja hi havia a Trenque Lauquen setanta-vuit firmes entre comerços i indústries, és a dir onze anys després de la seva fundació. L'any 1892 varen fundar a Victòria, província de la Pampa, una casa similar i una altra a Santa Isabel, a cent cinquanta quilòmetres de l'anterior.

Intercanvi epistoral

La correspondència fins fa ben poc era gairebé l'únic mitja d'interrelació entre una persona i el seu entorn; a través de les cartes i les postals, la gent parlava de negocis, explicava les últimes notícies i obria el seus sentiments. Per a la família Bassa en particular, ha estat important la revisió de la correspondència per descobrir cartes rellevants del món cultural (mossèn Alcover amb Irene Rocas, Pau Casals amb Florenci, Víctor Català amb Maria Gràcia Bassa), polític (Francesc Macià amb Maria Gràcia Bassa), artístic (Berga i Boix amb Serafí), on hi ha testimoniades expressions reiteratives que delataven el caràcter catalanista de tota la família.
Aquest intercanvi epistolar moltes vegades es feia mitjançant postals la iconografia de les quals posa al descobert imatges antigues de les comarques de Girona i de diferents indrets de l'Argentina. A través d'aquesta anàlisi iconogràfica, podem contrastar la fesomia tremendament rural del nostre territori a principi d'aquest segle amb el traçat modern de les noves ciutats argentines, que es caracteritzaven per les avingudes llargues i amples i pels edificis ostentosos

Catalanisme i Esperantisme

El mes de juny de l'any 1912 va arribar a Argentina una flor de ginesta que havia estat collida al peu de la tomba de mossèn Cinto Verdaguer. La destinatària era Maria Gràcia Bassa i el remitent, la seva mare Irene Rocas.
Aquest gest delata el tarannà d'aquesta família amb clares connotacions catalanistes i religioses. Aquest catalanisme no era només un revestiment floralesc sinó que tenia un contingut molt més seriós, que es pot seguir en els diferents articles escrits per Florenci i Maria Gràcia Bassa i en la relació que varen tenir amb polítics rellevants com Serra i Moret, que es va convertir en cunyat de Maria Gràcia Bassa, i fins i tot amb Francesc Macià. Precisament Francesc Macià, i Ventura i Gassol varen ser hostes de Maria Gràcia durant l'any 1928 en el seu domicili de Buenos Aires, i durant la seva estada varen quedar impressionats per la biblioteca de la família, que estava farcida de nombroses obres de cultura i literatura catalanes.
L'arribada de Francesc Macià a Buenos Aires va produir un fort impacte en l'ànima catalanista de la nostra Gracieta. Aquest impacte emocional la va conduir a crear un llarg poema titulat El goig de l'arribada, que es va publicar al periòdic Ressorgiment. En aquest article escrivia frases com: «Voleu veure l'Avi? Se'm digué -L'Avi?- feu el meu pensament- No l'Avi, no; el Pare. El pare de la nostra llibertat i del nostre bon nom (...) Vaig arribar vora l'hoste, i em vaig sentir les dues mans preses entre les seves. Vaig sentir-lo Pare. Pare del nostre bon nom, si. Un instant titil.litaren en mos porpres uns anuncis de plor. Vaig ofegar-los».
Francesc Macià va ser convidat a la casa de Buenos Aires de Gràcia i Bassa l'any 1928. Posteriorment «l'avi» va dedicar aquest retrat a la Gracieta. (Família Bassa)
Aquest arrelament a Catalunya va propiciar que els fills de Maria Gràcia i Florenci mantinguessin el català com a primera llengua. De fet, Gràcia Bassa promocionava la utilització del català en la família en diferents conferències que va impartir a Argentina dient: «Parleu català als vostres fills». A banda de parlar català, la segona generació de la família Rocas-Bassa a l'Argentina també va aprendre a ballar sardanes, dansa que executaven al Casal de Catalunya o als boscos de Palermo.

Igualment, la lluita i la defensa de la cultura catalana s'aplegaven amb el desig que l'esperanto es convertís en l'idioma universal de comunicació entre les diferents nacions i cultures. L'esperantisme, el varen seguir en més i menys grau diferents membres de la família com Irene Rocas i els seus fills Maria Gràcia, Florenci i Serafí

Fenibisne i Cultura

Irene Rocas va recopilar rondalles, cançons i noms, i va escriure un dietari que ha esdevingunt una crònica de primera mà de l'època. Gràcia Bassa va ser una reconeguda poetessa, va publicar llibres de poesia, va col·laborar en els periòdics més importants de l'Argentina i de Barcelona i va guanyar premis en diferents jocs florals.

Florenci Bassa va fundar una editorial i va col·laborar en el periòdic Ressorgiment amb diferents pseudònims: Bruguera quan publica imatges i F. De sant Marçal, I. Bosc i Romaguera, Florenci i F.B. i R. quan publicava articles. Serafí Bassa va ser un dibuixant excel·lent i un dels pioners en la redescoberta del Montseny.

Aquestes breus pinzellades donen a conèixer l'essència d'aquesta família, en la qual va ocupar un lloc importantíssim la divulgació de la cultura catalana des d'arreu del món. Els membres femenins d'aquesta família també es varen destacar per la crida pública que van fer per al reconeixement de la condició de la dona. Irene Rocas i Gràcia Bassa exemplifiquen un feminisme primerenc, poc agosarat encara, però amb una clara aposta per la reivindicació de la necessitat de l'educació de la dona i la valoració del seu paper en el món cultural i en el món educatiu.
Gràcia Bassa va defensar aquest feminisme de viva veu a través de les conferències que va impartir en diferents centres culturals argentins i també mitjançant les seves col.laboracions escrites en diferents periòdics i revistes. Per exemple, en el periòdic Ressorgiment escrivia una columna periòdica que es titulava precisament Glosses feministes, que signava amb el pseudònim Alidé.
La Gracieta, tot i que recordava amb enyorança la seva terra empordanesa que tenia «lluny dels ulls i aprop del cor», es va integrar a la vida argentina i en va conèixer a bastament la cultura i la literatura i, el que és més important, la va difondre. Des de les pàgines de Ressorgiment la Gracieta va establir un joc gens contradictori. D'una part es va erigir en una entusiasta de la salvaguarda dels ideals catalans a l'Argentina, i de l'altra, en una important difusora de la cultura argentina autòctona.
Feminal es va publicar des de l'any 1907 fins a l'any 1917 com a suplement d'Il·lustració Catalana, sota la direcció de Carme Karr. Hi havia articles literaris, poesies i notes de societat. Hi escrivien: Dolors Monserdà de Macià, Víctor Català, Sara Llorens, Mercè Padrós, Gràcia Bassa, etc. El dia 29 de novembre de 1912 Gràcia Bassa va escriure «passa a ser una cosa antiquada, una cosa fòra de temps, aquesta negacio de la dona, aquesta considerable idea de la innecessitat de la seva il.lustració y educació y de la seva innecessitat de drets y de garenties en tot com a ésser humà.» (Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona)
Gràcia Bassa creia que la cultura i la llengua catalana estaven en un estat de desprotecció igual que ho estava la cultura autòctona argentina. Gràcia Bassa, en el seu intent per difondre la cultura argentina, va fer un recull d'etnografia índia que dissortadament ha restat inèdit i del qual queda una bona col·lecció de postals antropològiques.També va fer un recull de poetesses argentines com Doelia Miguez, Alfonsina Storni, Joana de Ibarbourou, etc