El pas del tren per a Llofriu, des de l'any (1878), no fou sempre una bassa d'oli. Alguns recorden que es parava només a l'estació, altres a l'estació i a la Barceloneta, altres recorden som s'havien de desplaçar a Torrent per agafar-lo. El que està clar és que les parades a Llofriu no van ser del tot regulars i en algunes èpoques es van reduir els dies i els punts de parada.
"Agafàvem el Tren Petit a les set del matí. Ja l'agafàvem a Torrent. No Sempre es parava a Llofriu, poques vegades, hi havia uns dies i prou" (Carme Juncà).
Molts foren els que treballaren entorn del tren i la via. Salvador Omella treballava a la via, i amb la seva senyora, Refugia Martorell, portaven l'estació. L'edifici de l'estació no funcionava realment com a estació, no s'ho compraven bitllets, era un baixador. L'estació era molt petita. Hi havia una cuina, un menjador i una habitació.
Ricard Puig, pare de l'Emili i Lluís Puig, es va ocupar del desmuntatge de la via. "Ell s'ocupava del tram que anava de Palamós a Girona. Havia de comptar les travesses, els rails... Això era pels volts de 1972" (Lluís Puig), l'avi de la Carme Juncà va venir a Llofriu per treballar a la via i hi va conèixer la seva futura esposa.
Aquest tren, desaparegut a l'any (1954), deixà una gran petja als seus contemporanis. Records d'infantesa, anècdotes i curiositats que quedaren gravats per sempre més en la seva memòria:
"En Terrats, el recader que feia Palamós-la Bisbal, anava amb un carro amb tenda, i sortia de Palamós i al cap de no res es posava a dormir. Posava una rodera del carro dins la via, i el matxo anava tirant i el tren el xiulava i el no es despertava. Bevia una mica!" (Carme Juncà). "Una vegada nosaltres ens el vàrem trobar sortint d'escola, i li vàrem girar el cavall en direcció a Palamós, però ho havia fet 100 metres que el matxo va tornar a girar" (Jaume Alsina).
"Esperava el tren aquí a dalt a can Mingo, que llavors hi parava, i quan arribava, m'hi enganxava amb la bicicleta fins a Palafrugell i el cobrador em fumia crits..." (Lola Alsina).
"Recordo que el tren portava el correu. Quan passava el tren. el mosso que hi havia a casa agafava la bicicleta i perseguia el tren per donar-li les cartes" (M. Dolors Sabrià).
Recolzar-se al tren amb la bicicleta, perseguir-lo per donar el correu i col·locar xapes sobre la via perquè el tren les aixafés... eren alguns dels divertiments de la mainada, però amb el tren s'havia d'anar amb compte:
"El tren no passava mai a l'hora. I quan el vèiem venir ja t'apartaves perquè mai sabies si et tirarien una palada de caliu. De dintre era tot de fusta, molt incòmode. A les baixades tremolava moltíssim. Quan l'agafàvem a les set de matí per anar a mercat a la Bisbal feia molta fred i les finestres sempre eren a baix, tant li fotia si era estiu o hivern. També l'agafàvem per anar a la festa de Palamós, totes ben guapes, i quan arribàvem allà quedàvem plenes de carbonissos" (Carme Juncà).
REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAGS 102-104.