La detenció de Miquel Casellas Torrent, any 1913

Una altre noticia de Llofriu del 1913 que hem trobat a La Vanguardia.

Ha sido detenido el vecino de Llofriu, térmi-no municipal de Palafrugell, Miguel Casellas y Torrent, presunto autor del disparo de arma deluego á su convecina. María Pruneda, hallándose ésta en su domicilio.

Retall del succés




Un accident del 31 d'agost de 1883


En la madrugada del pasado viernes, en el punto conocido por Pont-gros de Llofriu, uno de los caballos delanteros del cochero echóse, sin duda por miedo, sobre uno de los resguardos del indicado puente, sin que bastaran ni la habilidad ni los esfuerzos del mayoral para conducirlo al puesto de paso.

Conociendo el conductor D. Sebastian Vives el inminente peligro que corrían él y los pasajeros por estar al borde de un terraplén de unos 40 o 50 palmos de altura, llamó en su auxilio á unos carreteros que por allí pasaban.

No viendo otro medio para salir del peligro que separar los caballos del coche, cuchillo en mano, cortaron los tirantes, salvando d i una muerte casi cierta á 8 pasajeros que iban dentro del coche.

No tuvo que lamentarse desgracia personal alguna, á no ser un fuerte rasguño en el muslo izquierdo del conductor D. Sebastián Vives, á quién deseamos pronta curación y damos gracias, en nombre de los pasajeros, por su serenidad, arrojo y pericie en el oficio á que se dedica.

Hacemos extensivo si nuestros plácemes á los guardias Sres. Podio Moyá y José Espí, que estaban de servicio, como también á los carreteros Sres. Casagran, Casabells y Rigau, ya que todos con puntualidad y valentía coadyuvaron á la salvación del coche.

Noticia del 2 de setembre de 1883, dies despres



En l'actulitat





Irene Rocas i la seva família

Irene Rocas i la seva filla Maria Gràcia Bassa,
des de l'Argentina, on es van establir a principis del
segle XX, van mantenir viva la memòria de Catalunya.


El 1882 contreien ma- trimoni a Llofriu una parella que amb el temps havia d'esdevenir ben singular i significativa per a la població. Irene Rocas tenia vint anys menys que el seu marit, Joan Bassa. Primer van viure al barri de la Barceloneta, després es van construir una casa al nucli de Llofriu, un edifici on van tenir nou fills i que va fer la funció d'escola per a una cinquantena de nens i nenes.

Era una família de pagesos benestants. A més de les rendes que els proporcionaven les terres, tenien negocis a Cuba. Són dues, però, les representants de la famí- lia que ens interessen especialment: Irene Rocas i la seva filla
Maria Gràcia Bassa.

Irene Rocas era una dona culta. Catalanista, catòlica, amant de la lectura i de la música i de l'excursionisme incipient. Estava subscrita als diaris i publicacions de la comarca, i a d'altres d'arreu del país. El 1907, ja vídua i amb alguns dels seus fills emigrats a l'Argentina, es traslladà a Olot per tal que el seu fill Serafí, dibuixant, pintor i escultor, pogués estudiar als tallers Berga i Boix.

Irene Rocas de jove


L'any següent marxaven a Barcelona. És a partir de l'arribada a la capital que Irene inicià la redacció d'uns dietaris destinats a convertir-se, en primera instància, en regal per als fills dels que sempre s'enyorava. Ara esdevenen un fons de documentació de la vida privada de grans magnituds.

Els volums que compilen la seva vida, el primer dels quals Memòries d'Irene Rocas (1861-1910), editat per Dolors Grau, fou publicat per l'Arxiu Municipal de Palafrugell el 1999, es veurà ben aviat completat amb l'edició en CDRom de la resta d'exemplars. Els escrits d'Irene Rocas no són interessants només com a testimoni de la vida quotidiana, un testimoni conservador, catòlic, que aspira a l'ordre i al progrés de la cultura catalana i que manté vincles dinàmics amb territoris diversos, des de l'Argentina fins a l'Empordà nadiu, o pel fet de ser una mirada femenina, que no són les més abundants precisament

en l'àmbit de la memorialística, sinó pel caràcter de la dona de cultura que encara essent a Llofriu i des dels llocs diversos on va viure, es va dedicar a recollir el folklore, les rondalles i les tradicions de les terres nadiues, així com el llenguatge específic de la zona.

El llibre Refranys i dites populars de Llofriu, recollides per Irene Rocas recull la recerca que va fer en aquest sentit.