Un accident del 31 d'agost de 1883

En la madrugada del pasado viernes, en el punto conocido por Pont-gros de Llofriu, uno de los caballos delanteros del cochero echóse, sin duda por miedo, sobre uno de los resguardos del indicado puente, sin que bastaran ni la habilidad ni los esfuerzos del mayoral para conducirlo al puesto de paso.

Conociendo el conductor D. Sebastian Vives el inminente peligro que corrían él y los pasajeros por estar al borde de un terraplén de unos 40 o 50 palmos de altura, llamó en su auxilio á unos carreteros que por allí pasaban.

No viendo otro medio para salir del peligro que separar los caballos del coche, cuchillo en mano, cortaron los tirantes, salvando d i una muerte casi cierta á 8 pasajeros que iban dentro del coche.

No tuvo que lamentarse desgracia personal alguna, á no ser un fuerte rasguño en el muslo izquierdo del conductor D. Sebastián Vives, á quién deseamos pronta curación y damos gracias, en nombre de los pasajeros, por su serenidad, arrojo y pericie en el oficio á que se dedica.

Hacemos extensivo si nuestros plácemes á los guardias Sres. Podio Moyá y José Espí, que estaban de servicio, como también á los carreteros Sres. Casagran, Casabells y Rigau, ya que todos con puntualidad y valentía coadyuvaron á la salvación del coche.

Noticia del 2 de setembre de 1883, dies despres

En l'actulitat

Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França

La Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF) era una companyia ferroviària catalana. Es va fundar el Desembre del 1875 arran de la fusió de les companyies Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres (BFF) i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB). Va ser la companyia que va connectar per ferrocarril Barcelona i la Frontera Francesa. El 1898 TBF i la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MSA) es fusionaren conservant el nom de l'última mitjançant un previ acord. Tot i així TBF mantení certa independència (fins i tot amb explotació pròpia) i passà a denominar-se la Xarxa catalana de la MSA. El 1925 es començà el procés per la unió definitiva, la qual no es produí totalment fins el 1936.

Història

La companyia fou fundada el 10 de desembre del 1875 fruit de la fusió dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres (BFF) i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB). BFF tenia la concessió de la construcció d'un ferrocarril fins a França, però no l'havia pogut executar per problemes econòmics i la va vendre. La fusió molt ambiciosa contemplava la recuperació de la concessió i continuar les obres ara que tenien molt més potencial. Així també la companyia comença a treballar per unir les xarxes de les dues companyies.
En un parell d'anys la companyia havia fet molts progressos en les obres del ferrocarril cap a frança, així el 17 de desembre del 1877 va poder celebrar l'arribada del tren a Figueres.
I finalment, un mes més tard, el 20 de gener del 1878 va inaugurar el tram fins a Portbou creant la connexió internacional amb França .
Tot i l'èxit de la connexió internacional l'empresa encara tenia sobre la taula un assumpte força polèmic: la unió de la línia de Girona(amb estació terminal a Estació de França) amb la línia de Martorell (amb estació terme a Riera d'en Malla situada a la Rambla de Catalunya cantonada Ronda Universitat) a Barcelona. Després de un intens debat sobre on havia de passar la connexió, al final es construí en forma de rasa pel Carrer Aragó. Fou inaugurada el 25 d'octubre del 1882 que permetia unir l'Estació de Sants amb l'Estació de França. És aleshores que la Riera d'en Malla queda fora de joc i fou enderrocada el 1884.
El 1886 absorbeix la companyia Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona la qual tenia la concessió d'un ferrocarril directe entre Madrid i Barcelona, però no l'havia pogut executar per problemes econòmics.

Tiquets de tren de varis anys.

Un any més tard el 1887 s'absorbeix la Companyia del Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona. Lògicament la companyia va començar immediatament les obres per integrar les seves línies. Així fou com s'inaugura el 24 d'abril del 1887 l'estació de Sant Vicenç de Calders on s'uniren les linies de línies de Barcelona-Martorell-Tarragona (ex TMB) i la de Barcelona-Vilanova-Valls (ex VVB). Ara que ja tenien un extrem enllaçat, el 15 de juliol del 1887 inauguraren l'altre enllaç per l'altre extrem en forma de ramal entre el Prat de Llobregat i la La Bordeta (Sants-Montjuïc).
A finals de 1889 es produïren negociacions amb Ferrocarrils del Nord per fusionar-se, però no prosperen ja que la principal competidora de Ferrocarrils del Nord, la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MSA), va fer una oferta amb millor.
El 2 de juny del 1891 se signa el conveni de fusió amb Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant|MSA]] la qual mantindrà les sigles, es farà efectiva el 1899.
El 15 de juliol del 1894 s'inaugura la línia directe entre Barcelona i Saragossa. Aquesta línia constava d'un traçat més suau i curt al existent, per això s'hagueren de perforar nombrosos túnels, entre els quals el cèlebre túnel de l'Argentera (aleshores el més llarg de tota la Xarxa ferroviària) a càrrec del enginyer Eduard Maristany.
El 1 de gener del 1898 es fusiona amb la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant. Tot i així TBF mantení certa independència (fins i tot amb explotació pròpia) i passà a denominar-se la "Xarxa catalana de la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant". El 1925 es començà el procés per la unió definitiva, la qual no es produí totalment fins el 1936.

El tren

El pas del tren per a Llofriu, des de l'any (1878), no fou sempre una bassa d'oli. Alguns recorden que es parava només a l'estació, altres a l'estació i a la Barceloneta, altres recorden som s'havien de desplaçar a Torrent per agafar-lo. El que està clar és que les parades a Llofriu no van ser del tot regulars i en algunes èpoques es van reduir els dies i els punts de parada.

"Agafàvem el Tren Petit a les set del matí. Ja l'agafàvem a Torrent. No Sempre es parava a Llofriu, poques vegades, hi havia uns dies i prou" (Carme Juncà).

Molts foren els que treballaren entorn del tren i la via. Salvador Omella treballava a la via, i amb la seva senyora, Refugia Martorell, portaven l'estació. L'edifici de l'estació no funcionava realment com a estació, no s'ho compraven bitllets,  era un baixador. L'estació era molt petita. Hi havia una cuina, un menjador i una habitació.
Ricard Puig, pare de l'Emili i Lluís Puig, es va ocupar del desmuntatge de la via. "Ell s'ocupava del tram que anava de Palamós a Girona. Havia de comptar les travesses, els rails... Això era pels volts de 1972" (Lluís Puig), l'avi de la Carme Juncà va venir a Llofriu per treballar a la via i hi va conèixer la seva futura esposa.

Aquest tren, desaparegut a l'any (1954), deixà una gran petja als seus contemporanis. Records d'infantesa, anècdotes i curiositats que quedaren gravats per sempre més en la seva memòria:

"En Terrats, el recader que feia Palamós-la Bisbal, anava amb un carro amb tenda, i sortia de Palamós i al cap de no res es posava a dormir. Posava una rodera del carro dins la via, i el matxo anava tirant i el tren el xiulava i el no es despertava. Bevia una mica!" (Carme Juncà). "Una vegada nosaltres ens el vàrem trobar sortint d'escola, i li vàrem girar el cavall en direcció a Palamós, però ho havia fet 100 metres que el matxo va tornar a girar" (Jaume Alsina).

"Esperava el tren aquí a dalt a can Mingo, que llavors hi parava, i quan arribava, m'hi enganxava amb la bicicleta fins a Palafrugell i el cobrador em fumia crits..." (Lola Alsina).

"Recordo que el tren portava el correu. Quan passava el tren. el mosso que hi havia a casa agafava la bicicleta i perseguia el tren per donar-li les cartes" (M. Dolors Sabrià).

Recolzar-se al tren amb la bicicleta, perseguir-lo per donar el correu i col·locar xapes sobre la via perquè el tren les aixafés... eren alguns dels divertiments de la mainada, però amb el tren s'havia d'anar amb compte:

"El tren no passava mai a l'hora. I quan el vèiem venir ja t'apartaves perquè mai sabies si et tirarien una palada de caliu. De dintre era tot de fusta, molt incòmode. A les baixades tremolava moltíssim. Quan l'agafàvem a les set de matí per anar a mercat a la Bisbal feia molta fred i les finestres sempre eren a baix, tant li fotia si era estiu o hivern. També l'agafàvem per anar a la festa de Palamós, totes ben guapes, i quan arribàvem allà quedàvem plenes de carbonissos" (Carme Juncà).

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAGS 102-104.

El bus / la Sarfa

El servei de bus regular parava a la Barceloneta, a can Ventura.  
"La gent esperava la sarfa a casa. Ens van dir si volíem una placa, però era igual, tothom sabia on era la parada. Hi havia un llum vermell i quan hi havia algú que s'esperava s'encenia el llum. Això ho fèiem nosaltres. Els deim 'veniu i piqueu', nosaltres enceníem el llum i passat l'auto l'apagàvem. L´únic que ens van donar els de la Sarfa va ser un permís per a la dona per anar de Llofriu a Palafrugell i a Girona. Re més... ella sola" (Pere Ventura).

La nevada del 1957 juntament amb la del 1962 són de les més recordades. Lluís Puig recorda que el vehicle de la Sarfa va quedar en pana just davant del mas Pla i que tota la gent que viatjava en el bus va haver de ser atesa durant un parell de dies al mas Pla. Menjar i dormir per a tothom! L'Emiliu, l'antic masover, i la seva família se'n van fer càrrec. El responsable de la Sarfa va dir que a partir d'aquell moment, com a agraïment, el bus s'aturaria davant del mas Pla cada cop que hi volguessin pujar o baixar. I durant uns anys així es va fer. "Quan nosaltres vàrem arribar al mas el 1959 encara s'aturava. La meva mare l'havia utilitzat alguna vegada per anar a mercat" (Joan Cebrià).

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAGS 96-97.