Les 4 barberies que va tenir Llofriu

Sabem de quatre barberies que funcionaren a Llofriu: tres a la Barceloneta i una al poble. Els homes hi anaven normalment un cop a la setmana, i les dones “no anàvem a cal barber, anàvem a la perruqueria a Pals o a Palafrugell. A Palafrugell anàvem al carrer Estret amb l’Antònia i la Pepita, que eren germanes, amb aquells rulos d’aquell temps que s’escalfaven al foc amb carbó, que no sé com no ens cremaven els cabells! Les dones grans hi anaven molt poc, de permanent en permanent” (Maria Estanyol).

Anar al barber era un ritu social molt masculí. Al barber hi anaves a afaitar-te o a tallar-te els cabells, però també hi anaves a fer el toc, a jugar a cartes i a fer tertúlia. Eren les tavernes del’època. La majoria de barbers exercien la seva professió a les nits o els caps de setmana ja que no era la seva feina principal. Els barbers adaptaven una estança de casa seva per dur a terme aquesta activitat.

A la Barceloneta:

• Cal Barber, li l'en Quim Sabater

Pere Ventura ens explica que el seu sogre ja feia de barber a Llofriu. La barberia estava situada a la Barceloneta. Consistia en una sala ben illuminada i preparada amb dos miralls i dos seients americans. Aquesta, segurament, seria la barbería que funcionaría més regularment.

La barberia de Cal Sabater. Joaquim Sabater fent de barber, una de les seves filles i l'avi Carreter. FOTO PELAYO SAGRERA.COL·LECGÒ DOMINGO SABRIÀ.

• La barberia de Ricardo Puig

“El meu pare tenia una barberia a la Barceloneta. En acabar la guerra la va obrir, fins als anys 60. Durant el dia feia de capatàs i a les nits de barber, sobretot els dissabtes a la nit. Estava al carrer de Baix, la tercera casa. Allà es jugava a cartes i, és clar, es plegava molt tard. Encara no hi havia can Mingo, i llavors es jugava allà. Els homes venien a afaitar-se, sovint directament de treballar, i sense rentar-se la cara, que encara costava més. Tampoc era costum rentar el cap a la barberia, i venien amb els cabells bruts de la feina i se't feien malbé les tisores" (Lluís Puig).

A l’Estació:

• La barberia de Lluís Puig

Lluís Puig de ben petit ja ajudava el pare a la perruqueria i anys més tard va obrir la seva barberia a casa seva, al barri de l’Estació. Això era pels volts dels anys 60. L’obria els caps de setmana i entre setmana feia de serraller a la seva serralleria de Palafrugell.

A Llofriu:

• La barberia de can Riembau

Can Riembau es trobava al poble, a prop del’església. Fou al mateix temps barberia, taverna, taller de modista i, si filem molt prim, també tenia quatre cosetes de botiga: escombres, oranges i gasoses. Josep Riembau va fer de tot. Va començar d’aprenent de barber, llavors de pagès a can Facundo, de manobre al mas Rostoi, va portar el bar del cinema Mercantil i més tard el del cinema Garbí (que era del seu tiet). I a les nits, durant una llarga temporada va exercir de-barber al poble, a la plaça de l’Església.

“Jo de calés no en tinc, però he pencat de valent. Vaig aprendre de barber a can Quim Barber, a la Barceloneta. Llavors vaig anar a treballar a Palafrugell a can Tort, al carrer Cavallers. En aquella època hi havia 32 barberies a Palafrugell. En Tort em pagava un duro a la setmana, però li havia de portar la llet de Llofriu. Més tard en Gou em va dir per anar a treballar a casa seva, m'apujava una pesseta i no li havia de portar la llet! Va ser un bon canvi” (Josep Riembau).

L'avi Carreter, pare de Josep Feliu, el barber Quim Sabater i la seva filla Mercè davant la barberia de Cal Sabater. FOTO PELAYO SAGRERA.COL·LECGÒ DOMINGO SABRIÀ

A mitjan anys quaranta va obrir la barberia a casa seva. Treballava principalment els dissabtes, els diumenges i algunes nits entre setmana. La va deixar l’any 1962, aproximadament. La barberia estava situada al fons d’una habitació, amb una butaca americana de segona mà, una tauleta i un mirall. “Els homes venien a afaitar-se i a jugar a cartes. Tenia una mica de taverna, hi havia una taula llarga on feien la manilla, el canari, i entre copa i partida s’esperaven perquè jo els afaités o els tallés els cabells. Eren uns set o vuit. Uns miraven i els altres jugaven, i s’anaven alternant, i jo suant tinta per poder-los afaitar. En aquella època hi havia molt mal sabó per afaitar i venien havent sopat directament de treballar, de la quadra, ,el sabó no agafava" entre rialles Josep Riembau ens diu que era un disbarat. Acabava cap a les dues o les tres del matí.

“Els llocs de reunió eren al bar d’en Mingo i a cal barber. Els diumenges venien una colla d'homesi jugàvem a can Riembau” (Emili Puigi Alfons Juncà). “No teníem electricitatifèiem servir un gasòmetre, que funcionava amb carbur. Hi havia una campana molt gran i el pare hi posava el carbur a dintre.I a l’entrada teníem dos carregadors, un per a la barberia i un altre per al bar. Lailluminació era escassa, la llum de carbur tenia menys força que una bombeta de 40!" (Josep Riembau).

Un monitòrita sol·licitada per Damià Estanyol l'any 1797.

De vegades, aquests textos també donen testimoni de les males practiques realitzades als boscos d'alzina, derivaees de conflictes entre veïns. És el cas de Damià Estanyol, hereu del mas Estanyol, també anomenat les Estanyoles, al barri de l'Estació, que el 1797 va sol·licitar una monitòria general a causa de la carretgeta practicada a nou alzines sureres de la seva propietat:

Mas "Les Estanyoles" en la actulitat dins del Barri de l'Estació.

Damià Estañol pagès de Llofriu a Vs Sa"ia" demana una primera (monitòria) general per continuar fins a tercera per aber-sa-ma fet un dañ considerable de aver-ma feta la curegesta a nou sous en lo añ 1797 y jo acudí a Girona lo dia de Sant Andreu del dit añ per traura lo que ara demano y me acunsellàran que no digués res que ab son tems puria eser que se decubriria y jo no he sabut notísia de tal y és un dañ considerable y sebrá que la partida són tallats per aber-sa secat y mort y se judica que donàbam de prufit quada añ dos quarteras poc més o menos de glans y la pela que alasoras ja balia quasi deu rals quada añ y estàbam ab mol crexent y que bui dia preduptarian mol més per aber crescut y haumentat al preu.

Un nom que el sap tothom

Des de temps antic, els mortals hem sentit curiositat per conèixer els fundadors de les ciutatsm sorgits freqüenment d'orígens mítics. Des de la Roma fundada per Ròmul o l'Atenes iniciada per la deessa Atena o la Girona del gegant Gerió, l'imaginari popular ha creat mites per intentar explicar l'orígen de certs llocs.

Sense dubte, Llofriu hauria pogut tenir el seu fundador llegendari en un semidéu, un guerrer o un colós alat, però la realitat, ai las, és força menys èpica. I és que la forma Llofriu prové del nom de persona germànic Lotfrid, que vol dir, 'pau formosa'. Arreu del país trobem nombríssims exemples de pobles i ciutats que deuen el seu topònim a una persona. De vegades eren soldats, militars o polítics que s'establien en un tarreny i que hi deixaven el nom, cas de Perpenius, que dóna lloc a Perpinyà, Cervius, al seu torn a Cervià o Manileub a Manlleu. No es pot pasar per alt la gran abudància de noms germànics detecyada en els documents de l'època a la regió de Girona, per on van entrar a la penínsulaels pobles francs, sobre el substrat del visigots, també germànics.

Entrada principal de l'Esglèsia de Llofriu decorada amb senefes que podrien datar de la baixa edat mitjana.

No sabem amb gaire certeza si aquest tal Lotfrid, a qui trobem esmentat l'any 1062 una de les atestacions més antigues (alodium de Lofrid), malgrat les ressonàncies visigòtiques del seu nom, era germànic de primera generació o bé un català ja plenament arrelat. El que sí que podem certificar és que va deixar la seva empremta en aquell alou primitiu -d'orígen romà, segons l'historiador Joan Badia- en forma de topònim, que s'ha mantingut fins avui.

Un capellà diligent

Un capellà diligent

Un dels rectors de Llofriu més gelosos en el manteniment de l'administració parroquial, i més estétics en la pràctica de l'escriptura, va ser Francesc Frigola. El prevere, mort l'any 1736, va elaborar una petita llibreta des de la seva arribada al poble, el 1690, en què va anotar amb detall les pensions i pagaments de misses d'aniversari.

L'escrupolositat i la voluntat e rigor es manifesten ja a la portada:

"Llibre de comptas de las pencions [que] cullo y rebo per virtut dels aniversaris, missas de staca de la iglesia de Llofriu, y de la Esclanyà. Fet y disposat per mi, Francisco Frigola, prevere y rector de Llofriu y Esclanyà, per que en cosa alguna no me puga engañar, a primo principio, usque in finem. Amen. Deus semper pro me sit. Amen".

Com a dada curiosa, hi trobem una jaculatòria, una oració breu, al patró de Llofriu, Sant Fruitós, a qui Frigola s'encomana amb una fórmula que devia ser ben popular i repetida a lèpoca pels llofriuencs: Sant Fructuós sempre sia ab nós. En vós sempre confio y espero, fins a tant que a la glòria vos veja. Amén.

Capella lateral a migdia de l'Església de Llofriu.

També, el clergue va voler deixar constancia de la intal·lació de la campana de l'església, en una nota al llibre d'òbits de la parroquia, afegida al registre de la mort de la nena Maria Ros, del mas Bataller, el dia 20 de desembre de 1709: Aalabat sia Déu per a sempre, que aquest àngel de Déu ha estranada la campana nova posada la vigilia de Maria Santíssima de desembre de 1709 a la tarde..

Temps de guerra

La guerra

El primer record que apareix que els preguntem per la guerra és la crema de l'església i mossèn Birba recolzat sobre el mur de la plaça vestit civil. Fins i tot podrien descriure -al detall- com anava vestit. Després d'un silenci llarg, de sobte  els ve un  altre nom al cap, en Xicu de ca l'Avellí.

"En Xicu Moret era del comitè de Llofriu. Tothom el coneixia com en Xicu de ca l'Avellí. L'església cremava, i nosaltres ho estàvem mirant des de la finestra de can Bertran. Érem tres o quatre amb el mossèn Birba. Ens va donar una medalla d'or a cada un, la Neus de can Salvà, la Quimeta, l'Ernesto... 'Així tindreu un record de mossèn Birba', va dir. Llavors va venir en Xicu Moret i s'el va endur. El va salvar. En Xicu es va portar molt bé amb la gent de Llofriu" (Antonia Arenas).

"Recordo que al meu pare li varen explicar que una família de Palafrugell va sentir des del balcó de casa seva una conversa al carrer entre l'Avellñi i els del comitè. L'Avelló els deia: 'Què hi voleu anar a buscar, a Llofriu? No hi heu d'anar a fer es! A can Pitu, vells, a ca l'Estela criatures...'. La qüestió és que gràcies a ell no varen venir" (Lourdes Casademont).

"Quan van venir a cremar l'església, a mossèn Birba el vam fer sortir i anava amb sotana naturalment. A la paret que baixa a cal Pubill es va asseure allà amb una camisa blanca, armilla i pantalons. Me'n recordo com si fos ara. Com que era veí nostre va portar moltes coses a casa. Hi havia roba d'església, dos calzes i un llibre. Quan van arribar els milicians van veure la mare darrere la cortina de la xarxa i li van dir que tragués la pistola, i resulta que eren les estisores que portava sempre a sobre per cosir" (Josep Riembau).

"Als sis anys vaig veure cremar l'església des de casa. Llavors durant la guerra el meu pare se'n va anar a viure a cal Gall, a tocar de can Genover, perquè no s'emportessin a la guerra. Jo vaig  anar amb ell. Vàrem passar tota la guerra allà, fent carbó. Era carboner. La mare s'estava a casa, i jo baixava a buscar una mica de calat. Teníem una barraca de carboner, i portava patates que covíem allà mateix. Quan vaig començar a anar a estudi, dormia a casa i al migdia la mare i jo anàvem a dinar amb el pare i a corre-cuita cap a estudi de nou" (Santiago Torrent).

"En Meliton deia que quan varen cremar l'església hi havia quatre homes amb fusells que vigilaven l'església, i que no va sortir per por de les represàlies. Es va sentir molta impotència aquell dia" (Lourdes Casademont).

"El pare sempre explicava que antigament Llofriu havia tingut ajuntament. Jo havia sentit a dir que en el temps de mossèn Birba els papers de l'antic ajuntament de Llofriu es guardaven dins el quartet del cor de l'església, i que quan es va cremar l'església tot va desaparèixer" (Lourdes Casademont).

Els Mas Riera, ara Mas-Tell, durant la postguerra, any 1948.

 

Els llofriuencs entrevistats van viure la guerra des de diferents perspectives: essent criatures sense saber ben bé què passava, en plena joventut veient-se de moltes coses enviats al front, pares lluitant al front i mares havent de tirar endavant totes soles la família... Molts són els testimonis:

"La guerra em va enganxar amb 20 anys. Vaig passar 3 anys a Madrid i 3 anys més amb en Franco a les muntanyes de Toledo" (Pere Ventura).

"El pare era al front. Jo em vaig quedar aquí amb la meva germana i la meva mare. La mare quan bombardejaven ens portava al mig del bosc perquè es pensava que hi estaríem més segurs" (Alfons Juncà).

"La guerra em va agafar a Llofriu. Al meu germà, que era molt jove, se'l varen emportar. El meu pare, per un miracle es va salvar, però del disgust que va agafar pel meu germà es va posar molt malalt i mai més es va recuperar. Mai més va ser ell. Tenia 62 anys que es va morir" (Lola Alsina).

"Es passava gana. De pa no en vèiem, no n'hi havia. El que era pagès sí que menjava, però com que a casa érem manobres, no ho teníem gens fàcil. La meva mare treballava per les cases a cavar. Anava a can Salvi o a cal Pilot a Torrent. A la guerra ningú donava res. El peu pare guanyava deu o dotze pessetes al dia amb dinar inclòs, però un litre d'oli ja en valia quinze!" (Emili Puig).

"Els primers anys la vàrem passar molt negra. Nosaltres teníem hort i gallines, però si t'ho podien robar t'ho rabaven. En aquell temps venien forasters, entraven... i si eren homes, què hi podies ferm nosaltres érem dones! Teníem un taronger a casa meva, que molt maco, gros, i tenia unes taronges molt bones! Varen venir soldats. Jo vaig dir de tancar totes les gallines i els porcs a casa perquè no se'ls emportessin, i quan vaig veure que entraven i s'emportaven les taronges jo els vaig dir que per favor ens en deixessin, que no teníem res per menjar, i l'oficial em va dir: 'No tendrías que darme las naranjas sinó todo el naranjo'. I jo li vaig contestar: 'Pues te lo cargas encima y te lo llevas'. Tinc presents aquelles paraules com si fos ara mateix" (Lola Alsina).

"Durant la guerra vàrem passar soles; el pare era al front. La Mare treballava al camp, a l'hort, anava a vendre... Teníem un matxo i animals, i anàvem fent com podíem" (Rosa Frigola).

"El pare va estar sempre amagat al bosc, passant per darrera de casa. Sempre explicava que una vegada era a la Bisbal i hi havia un grup, durant la revolta, que s'estaven rient d'ell i li varen dir: 'Estela, vols que et diguem de què riem? Doncs que si els de dretes fossin com tu, els d'esquerra ja podríem plegar!' El pare volia justícia. Li era igual si eren de dretes o d'esquerres".

A finals de la guerra alguns veïns es veiren obligats a tenir refugiats a casa. Moltes cases de Llofriu foren les escollides. "A casa s'hi van refugiar una àvia i la seva néta. Eren de Madrid, de Vallecas. L'Ajuntament de Palafrugell ens va obligar a tenir-les a casa. 'Mañana os llevaremos comida y ropa' i encara els esperem! Van estar-hi un mes o un mes i mig. Llavors varen entrar els nacionals i ja varen marxar" (Santiago Torrent).

"La guerra la vàrem passar aquí l'avi, la mare i jo. L'avi ales-hores ja estava malalt. La vàrem passar molt magra, perquè el meu avi era molt de dretes, Ens varen col·locar refugis a casa, Eren un vell, una dona i dues criatures... i a mantenir-los tots!" (Antònia Arenas).

La postguerra

La vida al poble, amb la imatge de l'església cremada presidint la plaça, es feia feixuga i trista. Tan aviat com van poder, els veïns es van reunir per canviar aquella estampa i fer net; s'havia de començar de nou.

"El pare, en Domingo del mas Prats, en Melitón... es varen reunir i varen demanar qui volia contribuir en la reconstrucció de l'església. Tothom hi col·laborar: uns anaven a buscar sorra, altres rajols, els comitès varen donar fusta per fer els bancs que s'havien cremat, i va ser el poble reunit i amic que varen reconstruir l'església. També es passava per les cases per recollir algún diner. no hi havia mitjans, però es va fer. Llofriu ha estat senpre un poble solidari. Mentre s'estava duent a terme la restauració de l'església, les primeres mises es varen celebrar al pati de can Vilert" (Lourdes i Montserrat Casademont).

La postguerra va ser llarga i crua. Els aliments escassejaven i tothom feia el que podia. Els pagesos anaven fent, sempre tenien alguna cosa que posar-se a la boca. Molta fou gent de Palafrugell i dels voltants qie anava pels masos de Llofriu demanant menjar.

"Venia molta gent de Palafrugell que ningú ho diría; venien a buscar menjar a casa. A casa teníem molta terra i mai de la vida en havia fet falta res de menjar. Sempre vam donar coses: fruita, patates..." (Margarita Molins).

"Acabada la guerra portàvem carbó a Can mario i els nacionals se'ñ quedaven tot. També anàvem a Gualta per canviar-lo per farina, fesoles, arròs... per menjar al cap i a la fi. Si havíem de pasar per Pals, sempre hi tobaves cuatre guàrdies civils,i havíem de deixar quatre sacs de 5 kg de carbó a la ferretería de Can jordà. Era el peatge. Durant la postguerra venien dones de Palafrugell a buscar llenya i se l'enduien a l'esquena" (Santiago Torrent)." 

"Venia gent de fora i ens demanaven caritat. la meva mare alguna vegada els havia donat alguna cosa i ens ho quitava de nosaltres. Llavors un dia va veure que ho venien i es va enfadar molt" (Lola Alsina). 

"Com que nosaltres teníem botiga i erem temps difícils per a tothom, fiàvem, i és clar, teníem una llista de dues pàgines, i costava de recuperar, i deutes que han quedat!" (Josep Sabrià).

El tren

El pas del tren per a Llofriu, des de l'any (1878), no fou sempre una bassa d'oli. Alguns recorden que es parava només a l'estació, altres a l'estació i a la Barceloneta, altres recorden som s'havien de desplaçar a Torrent per agafar-lo. El que està clar és que les parades a Llofriu no van ser del tot regulars i en algunes èpoques es van reduir els dies i els punts de parada.

"Agafàvem el Tren Petit a les set del matí. Ja l'agafàvem a Torrent. No Sempre es parava a Llofriu, poques vegades, hi havia uns dies i prou" (Carme Juncà).

Molts foren els que treballaren entorn del tren i la via. Salvador Omella treballava a la via, i amb la seva senyora, Refugia Martorell, portaven l'estació. L'edifici de l'estació no funcionava realment com a estació, no s'ho compraven bitllets,  era un baixador. L'estació era molt petita. Hi havia una cuina, un menjador i una habitació.
Ricard Puig, pare de l'Emili i Lluís Puig, es va ocupar del desmuntatge de la via. "Ell s'ocupava del tram que anava de Palamós a Girona. Havia de comptar les travesses, els rails... Això era pels volts de 1972" (Lluís Puig), l'avi de la Carme Juncà va venir a Llofriu per treballar a la via i hi va conèixer la seva futura esposa.

Aquest tren, desaparegut a l'any (1954), deixà una gran petja als seus contemporanis. Records d'infantesa, anècdotes i curiositats que quedaren gravats per sempre més en la seva memòria:

"En Terrats, el recader que feia Palamós-la Bisbal, anava amb un carro amb tenda, i sortia de Palamós i al cap de no res es posava a dormir. Posava una rodera del carro dins la via, i el matxo anava tirant i el tren el xiulava i el no es despertava. Bevia una mica!" (Carme Juncà). "Una vegada nosaltres ens el vàrem trobar sortint d'escola, i li vàrem girar el cavall en direcció a Palamós, però ho havia fet 100 metres que el matxo va tornar a girar" (Jaume Alsina).

"Esperava el tren aquí a dalt a can Mingo, que llavors hi parava, i quan arribava, m'hi enganxava amb la bicicleta fins a Palafrugell i el cobrador em fumia crits..." (Lola Alsina).

"Recordo que el tren portava el correu. Quan passava el tren. el mosso que hi havia a casa agafava la bicicleta i perseguia el tren per donar-li les cartes" (M. Dolors Sabrià).

Recolzar-se al tren amb la bicicleta, perseguir-lo per donar el correu i col·locar xapes sobre la via perquè el tren les aixafés... eren alguns dels divertiments de la mainada, però amb el tren s'havia d'anar amb compte:

"El tren no passava mai a l'hora. I quan el vèiem venir ja t'apartaves perquè mai sabies si et tirarien una palada de caliu. De dintre era tot de fusta, molt incòmode. A les baixades tremolava moltíssim. Quan l'agafàvem a les set de matí per anar a mercat a la Bisbal feia molta fred i les finestres sempre eren a baix, tant li fotia si era estiu o hivern. També l'agafàvem per anar a la festa de Palamós, totes ben guapes, i quan arribàvem allà quedàvem plenes de carbonissos" (Carme Juncà).

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAGS 102-104.

El bus / la Sarfa

El servei de bus regular parava a la Barceloneta, a can Ventura.  
"La gent esperava la sarfa a casa. Ens van dir si volíem una placa, però era igual, tothom sabia on era la parada. Hi havia un llum vermell i quan hi havia algú que s'esperava s'encenia el llum. Això ho fèiem nosaltres. Els deim 'veniu i piqueu', nosaltres enceníem el llum i passat l'auto l'apagàvem. L´únic que ens van donar els de la Sarfa va ser un permís per a la dona per anar de Llofriu a Palafrugell i a Girona. Re més... ella sola" (Pere Ventura).

La nevada del 1957 juntament amb la del 1962 són de les més recordades. Lluís Puig recorda que el vehicle de la Sarfa va quedar en pana just davant del mas Pla i que tota la gent que viatjava en el bus va haver de ser atesa durant un parell de dies al mas Pla. Menjar i dormir per a tothom! L'Emiliu, l'antic masover, i la seva família se'n van fer càrrec. El responsable de la Sarfa va dir que a partir d'aquell moment, com a agraïment, el bus s'aturaria davant del mas Pla cada cop que hi volguessin pujar o baixar. I durant uns anys així es va fer. "Quan nosaltres vàrem arribar al mas el 1959 encara s'aturava. La meva mare l'havia utilitzat alguna vegada per anar a mercat" (Joan Cebrià).

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAGS 96-97.

La casa Regàs i el Bevedere Georgina

Can Catalanet, un mas petiti i modest, ja molt degradat, del paratge de Sobirà d'aquest terme Parroquial de Llofriu, va ser rehabilitat durant els anys 1970-72, amb la introducció de nous elements d'edificació que l'han convertit en un referent de l'arquitcetura contemporànea.

El projecte de la casa de noca planta adopta una forma sinuosa "semblant a un piano de cua", segons els mateixos autors, els arquitèctes Òscar Tusquets i Lluis Clotet, amb dependències "desordenades de forma harmònica", obertes a "usos imprevistos", amb la intenció de plasmar "l'esperit iconoclasta" de la dècada de 1960. L'element més singular és el Belvedere Georgina, petit edifici en el qual es va voler intorduïr un habitatge funcional inspirat en els belvederes pal·ladians. En aquells moments es va considerar com un referent de la arquitectura postmoderna, "la primera obra post moderna sense mala consciècia", segons el nord-americà Charles Jenks, reputat teòric de l'arquitectura.

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAG 14.