Irene Rocas i Romaguera, (Llofriu, 1861 - Buenos Aires, 1947).
Els Bassa i Llorens són una família empordanesa de fortes conviccions
religioses i arrels catalanistes, que van trobar en la llunyana Amèrica
els instruments per erigir-se en defensors acèrrims de la llengua i la
cultura catalanes a través dels mitjans de comunicació i de diferents
entitats catalanes a l'Argentina.
La trajectòria de la família s'ha pogut reconstruir mercès a les
memòries i notes que Irene Rocas va escriure i que descriuen la història
de la família des de mitjan segle XIX fins a l'any 1930, als exemplars
del periòdic Ressorgiment on van col·laborar tres dels membres de la
família i als documents de la família que es trobaven a la casa pairal
dels Bassa a Llofriu i que actualment es conserva a l'
Arxiu Municipal de Palafrugell.
El fons Bassa està format per documentació familiar, retalls de
periòdics, llibres, correspondència, fotografies, cartes, postals... De
tot aquest conjunt destaquem especialment la correspondència i les
imatges, la primera perquè estableix el lligam entre tots els membres de
la família i el seu entorn, i les segones perquè s'han descobert
imatges inèdites preses per algun dels membres de la família, de la
geografia catalana de les dues primeres dècades del segle XX.
De Llofriu a Buenos Aires
Va néixer a Llofriu l'any 1861 i va morir a Buenos Aires l'any 1961.
Es va casar als vint anys amb Joan Bassa que li doblava l'edat i amb qui
va tenir nou fills al llarg de disset anys, quatre dels quals varen
morir de forma prematura i un va quedar impedit. Poc podria fer pensar
que aquesta biografia correspon a una dona que va tenir una activitat
cultural intensa al llarg de la seva vida; que va col·laborar amb
l'Institut d'Estudis Catalans; que va ser la corresponsal a Llofriu de
mossèn Alcover per al seu Diccionari Català-Valencià-Balear; que va
treballar per a l'Institut d'Estudis Catalans, per a l'Arxiu
d'Etnografia i Folklore de Catalunya i per a l'arxiu de l'obra del
Cançoner Popular de Catalunya; que va fer un recull de rondalles i de
dites empordaneses, i que va escriure un dietari que descriu la vida
quotidiana i la política de final del segle XIX i de principi del segle
XX.
Irene, catòlica fervent, catalanista fins a la medul·la i pionera
del feminisme, va llegar l'amor a Catalunya i a la llengua catalana als
seus fills, i el seu paper va ser determinant per a la formació del
caràcter de Maria Gràcia i Florenci i el seu rol com a promotors i
difusors de la cultura catalana a l'Argentina. La partida de Maria
Gràcia Bassa, reconeguda poetessa, i Florenci va omplir d'enyorança la
Irene, que veia els fills lluny d'ella i de la pàtria que tant estimava.
Dos dels membres de la família Bassa són citats al Diccionari
dels Catalans a Amèrica: la poetessa Maria Gràcia Bassa i el seu fill,
l'advocat i president del Casal Català, Joan Llorens i Bassa.
La família
A través de les pàgines de les memòries i notes d'Irene Rocas i del
contingut de les cartes familiars, coneixem la relació entre tots els
membres de la família, que, tot i l'allunyament físic, varen mantenir
una intensa relació, que es veia afavorida per molts interessos
coincidents: el catalanisme, la pràctica religiosa, la delectança en la
lectura i la música, i la pràctica de l'excursionisme.
Els Bassa llegien La Crònica de Palafrugell, Baix Empordà, el
Deber Olotí, La Veu, el Cu-cut i les obres dels autors catalans més
coneguts. Diferents activitats com anar a vetllades musicals al Palau de
la Música o al Liceu, a sessions teatrals, a cantades de caramelles o
ballades de sardanes també entraven dins les activitats de lleure de la
família, però el que no podia faltar era oir la missa diària, cosa que
era d'acompliment obligat per a Irene al costat de les feines
domèstiques feixugues i reiteratives com planxar, rentar, comprar i
preparar el menjar.
Pel que fa a l'excursionisme, aquesta activitat no era tan sols
una forma de lleure sinó que era un bon camí per al coneixement de la
nació. Quan sortien d'excursió sempre portaven una càmera de fotografiar
gràcies a la qual en el fons de la família Bassa hi ha nombroses
plaques de vidre, que copsen indrets catalans de principi de segle i que
es consoliden com a petites joies visuals. També cal destacar que
Serafí Bassa, dibuixant, pintor i escultor, també va vetllar per la
recuperació del patrimoni natural català i des de l'escola de Bells
Oficis de Barcelona, dependent de la Diputació de Barcelona, va ser un
dels impulsors de la recuperació del Montseny.
A més de compartir ideals i interessos tots els Bassa ajudaven a
elaborar les cèdules lingüístiques que Irene Rocas enviava a mossèn
Alcover, i recollien fitxes sobre folklore català; a més, Serafí
realitzava dibuixos per il·lustrar les fitxes. Pel que fa a aquesta
col·laboració professional, cal no oblidar que aquest treball era
renumerat i que, per tant, tothom s'hi bolcava per ajudar en l'economia
familiar.
La vida a Catalunya
La família Bassa Rocas va residir primer al barri de la Barceloneta i
posteriorment al casal de Llofriu. Les memòries redactes per Irene
recorden els moments dolços passats a Llofriu, la seva estada a
l'escola, la felicitat per l'arribada dels fills, els records del
folklore empordanès i diferents episodis històrics viscuts en la seva
infantesa com la Tercera Guerra Carlina.
Probablement, aquesta escena de producció de vi
va ser realitzada al casal de Llofriu. (AMP/Col·l. família Bassa)
L'any 1907, la Irene i els seus fills, excepte Maria Gràcia Bassa
i Florenci, varen marxar cap a Olot, on el seu fill Serafí podia saciar
la seva vena artística al taller de Berga i Boix. Les coses, però, no
varen anar prou bé i un any més tard es varen traslladar a Barcelona on
varen tenir l'oportunitat de gaudir d'una intensa activitat social i
cultural, que la va enriquir personalment i professionalment i la va
ajudar a superar l'enyorança dels fills que havien marxat a Amèrica i
els mals tràngols econòmics.
Tot i el seu allunyament físic de l'Empordà, la família en rebia
periòdicament notícies a través de La Crònica i el Baix Empordà, als
quals estaven subscrits.
Irene Rocas vivia de les rendes que li donaven les seves terres
de Llofriu, de les que li proporcionaven els negocis que havia establert
el seu marit a l'Havana i, més tard, de les seves col·laboracions en
diferents projectes culturals com l'elaboració de cèdules sobre la
llengua per a mossèn Alcover.
El dietari que va escriure Irene respira en gairebé cada pàgina
les seves conviccions religioses i el seu tarannà catalanista. Amb una
escriptura planera, tal com pertoca a un dietari, va reconstruint la
història de la seva vida, al costat de les pors, els secrets, les
ambicions, i va descrivint els fets que l'envoltaven i que avui s'han
consolidat com a episodis importants de la nostra història (la Setmana
Tràgica, la Dictadura de Primo de Rivera, etc.).
La narració que fa dels esdeveniments de la Setmana Tràgica de
Barcelona és d'una riquesa descriptiva extraordinària. Irene Rocas i
alguns dels seus fills vivien al centre de Barcelona, al carrer de la
Diputació, durant aquells dies. L'autora relata els fets amb una
sinceritat absoluta.
Al llarg de vint pàgines parla de les manifestacions, de la vaga,
dels incendis de les esglésies... És una narració viva, escrita per un
testimoni de primera mà que va veure els avalots tot caminant pels
carrers, tot vigilant per la finestra de casa seva; que va escoltar les
noves que li confirmaven els veïns, els botiguers, els fills...
La vida a l'Argentina
El sogre de Gràcia Bassa, Joan Llorens i Horta, i el seu germà Pere
varen emigrar a Amèrica i varen comprar terres a la província de Buenos
Aires i a la Pampa, on es dedicaren al comerç de llanes i pells. Varen
viure a l'anomenada La esquina de los catalanes, a dues o tres llegues
al sud de Lobos, a prop de l'actual estació ferroviària d'Arèvalo.
Gràcia Bassa parlava de Trenque Lauquen com a «eixa necropoli» ja
que aquesta població de frontera, al mig del desert, poca vida
intel·lectual podia oferir a la jove i entusiasta Gràcia Bassa.
(AMP/Col·l. família Bassa)
Joan Llorens i Horta va fundar l'any 1885 una casa de comerç de Ramos
Generales a Trenque Lauquen, província de Buenos Aires, nou anys després
de la fundació de la ciutat. L'any 1875 s'havia creat una nova línia
fronterera amb els indígenes i un any més tard el coronel Villegas va
crear una ciutat en aquest lloc seguint el desig exprés del govern de
poblar el desert. La ciutat es va fundar a la riba d'un llac del mateix
nom, que en la llengua ranquel dels índigenes de la zona significa
Llacuna Gran.
El territori de seguida es va poblar de militars i de colons,
majoritàriament italians, francesos i espanyols, i catalans que veien un
gran futur en aquestes terres verges. Les barraques de fang varen ser
substituïdes per construccions de rajol, i Trenque Lauquen va créixer a
la manera d'una petita ciutat amb avingudes amples, places i passeigs
arbrats.
La botiga de Ramos Generales era importantíssima per al
desenvolupament d'aquesta ciutat, atès que venien de tot per a la
subsistència de la població: comestibles, maquinària, vestits,
ferreteria, materials de construcció i tot el que es pugui imaginar que
feia falta a un ciutat que naixia., a més d'arreplegar els productes de
la zona, com llana, pells, bestiar, cereals, petits animals, plomes...
La casa Llorens estava situada a la cantonada de la plaça San Martín i
Urugai, i tenia cinquanta metres de façana a cada carrer. Els
treballadors dormien i menjaven a la mateixa casa on es treballava cada
dia des de primeres hores del dia fins a la nit.
Les importants pastures que envoltaven Trenque Lauquen van
propiciar una creixent activitat ramadera portada a terme pels colons,
la majoria dels quals eren italians, espanyols i catalans. (AMP/Col·l.
família Bassa)
Desconeixem a qui es donava la benvinguda en aquell moment, però la
imatge serveix per il·lustrar que el ferrocarril va ser una
infraestructura vital per al creixement de la nova ciutat i per a
l'augment de l'activitat econòmica. (AMP/Col·l. família Bassa)
L'any 1887 ja hi havia a Trenque Lauquen setanta-vuit firmes
entre comerços i indústries, és a dir onze anys després de la seva
fundació. L'any 1892 varen fundar a Victòria, província de la Pampa, una
casa similar i una altra a Santa Isabel, a cent cinquanta quilòmetres
de l'anterior.
Intercanvi epistoral
La correspondència fins fa ben poc era gairebé l'únic mitja
d'interrelació entre una persona i el seu entorn; a través de les cartes
i les postals, la gent parlava de negocis, explicava les últimes
notícies i obria el seus sentiments. Per a la família Bassa en
particular, ha estat important la revisió de la correspondència per
descobrir cartes rellevants del món cultural (mossèn Alcover amb Irene
Rocas, Pau Casals amb Florenci, Víctor Català amb Maria Gràcia Bassa),
polític (Francesc Macià amb Maria Gràcia Bassa), artístic (Berga i Boix
amb Serafí), on hi ha testimoniades expressions reiteratives que
delataven el caràcter catalanista de tota la família.
Aquest intercanvi epistolar moltes vegades es feia mitjançant
postals la iconografia de les quals posa al descobert imatges antigues
de les comarques de Girona i de diferents indrets de l'Argentina. A
través d'aquesta anàlisi iconogràfica, podem contrastar la fesomia
tremendament rural del nostre territori a principi d'aquest segle amb el
traçat modern de les noves ciutats argentines, que es caracteritzaven
per les avingudes llargues i amples i pels edificis ostentosos
Catalanisme i Esperantisme
El mes de juny de l'any 1912 va arribar a Argentina una flor de
ginesta que havia estat collida al peu de la tomba de mossèn Cinto
Verdaguer. La destinatària era Maria Gràcia Bassa i el remitent, la seva
mare Irene Rocas.
Aquest gest delata el tarannà d'aquesta família amb clares
connotacions catalanistes i religioses. Aquest catalanisme no era només
un revestiment floralesc sinó que tenia un contingut molt més seriós,
que es pot seguir en els diferents articles escrits per Florenci i Maria
Gràcia Bassa i en la relació que varen tenir amb polítics rellevants
com Serra i Moret, que es va convertir en cunyat de Maria Gràcia Bassa, i
fins i tot amb Francesc Macià. Precisament Francesc Macià, i Ventura i
Gassol varen ser hostes de Maria Gràcia durant l'any 1928 en el seu
domicili de Buenos Aires, i durant la seva estada varen quedar
impressionats per la biblioteca de la família, que estava farcida de
nombroses obres de cultura i literatura catalanes.
L'arribada de Francesc Macià a Buenos Aires va produir un fort
impacte en l'ànima catalanista de la nostra Gracieta. Aquest impacte
emocional la va conduir a crear un llarg poema titulat El goig de
l'arribada, que es va publicar al periòdic Ressorgiment. En aquest
article escrivia frases com: «Voleu veure l'Avi? Se'm digué -L'Avi?- feu
el meu pensament- No l'Avi, no; el Pare. El pare de la nostra llibertat
i del nostre bon nom (...) Vaig arribar vora l'hoste, i em vaig sentir
les dues mans preses entre les seves. Vaig sentir-lo Pare. Pare del
nostre bon nom, si. Un instant titil.litaren en mos porpres uns anuncis
de plor. Vaig ofegar-los».
Francesc Macià va ser convidat a la casa de Buenos Aires de
Gràcia i Bassa l'any 1928. Posteriorment «l'avi» va dedicar aquest
retrat a la Gracieta. (Família Bassa)
Aquest arrelament a Catalunya va propiciar que els fills de Maria
Gràcia i Florenci mantinguessin el català com a primera llengua. De
fet, Gràcia Bassa promocionava la utilització del català en la família
en diferents conferències que va impartir a Argentina dient: «Parleu
català als vostres fills». A banda de parlar català, la segona generació
de la família Rocas-Bassa a l'Argentina també va aprendre a ballar
sardanes, dansa que executaven al Casal de Catalunya o als boscos de
Palermo.
Igualment, la lluita i la defensa de la cultura catalana
s'aplegaven amb el desig que l'esperanto es convertís en l'idioma
universal de comunicació entre les diferents nacions i cultures.
L'esperantisme, el varen seguir en més i menys grau diferents membres de
la família com Irene Rocas i els seus fills Maria Gràcia, Florenci i
Serafí
Fenibisne i Cultura
Irene Rocas va recopilar rondalles, cançons i noms, i va escriure un
dietari que ha esdevingunt una crònica de primera mà de l'època. Gràcia
Bassa va ser una reconeguda poetessa, va publicar llibres de poesia, va
col·laborar en els periòdics més importants de l'Argentina i de
Barcelona i va guanyar premis en diferents jocs florals.
Florenci Bassa va fundar una editorial i va col·laborar en el
periòdic Ressorgiment amb diferents pseudònims: Bruguera quan publica
imatges i F. De sant Marçal, I. Bosc i Romaguera, Florenci i F.B. i R.
quan publicava articles. Serafí Bassa va ser un dibuixant excel·lent i
un dels pioners en la redescoberta del Montseny.
Aquestes breus pinzellades donen a conèixer l'essència d'aquesta
família, en la qual va ocupar un lloc importantíssim la divulgació de la
cultura catalana des d'arreu del món. Els membres femenins d'aquesta
família també es varen destacar per la crida pública que van fer per al
reconeixement de la condició de la dona. Irene Rocas i Gràcia Bassa
exemplifiquen un feminisme primerenc, poc agosarat encara, però amb una
clara aposta per la reivindicació de la necessitat de l'educació de la
dona i la valoració del seu paper en el món cultural i en el món
educatiu.
Gràcia Bassa va defensar aquest feminisme de viva veu a través de
les conferències que va impartir en diferents centres culturals
argentins i també mitjançant les seves col.laboracions escrites en
diferents periòdics i revistes. Per exemple, en el periòdic Ressorgiment
escrivia una columna periòdica que es titulava precisament Glosses
feministes, que signava amb el pseudònim Alidé.
La Gracieta, tot i que recordava amb enyorança la seva terra
empordanesa que tenia «lluny dels ulls i aprop del cor», es va integrar a
la vida argentina i en va conèixer a bastament la cultura i la
literatura i, el que és més important, la va difondre. Des de les
pàgines de Ressorgiment la Gracieta va establir un joc gens
contradictori. D'una part es va erigir en una entusiasta de la
salvaguarda dels ideals catalans a l'Argentina, i de l'altra, en una
important difusora de la cultura argentina autòctona.
Feminal es va publicar des de l'any 1907 fins a l'any 1917 com a
suplement d'Il·lustració Catalana, sota la direcció de Carme Karr. Hi
havia articles literaris, poesies i notes de societat. Hi escrivien:
Dolors Monserdà de Macià, Víctor Català, Sara Llorens, Mercè Padrós,
Gràcia Bassa, etc. El dia 29 de novembre de 1912 Gràcia Bassa va
escriure «passa a ser una cosa antiquada, una cosa fòra de temps,
aquesta negacio de la dona, aquesta considerable idea de la innecessitat
de la seva il.lustració y educació y de la seva innecessitat de drets y
de garenties en tot com a ésser humà.» (Arxiu Històric de la ciutat de
Barcelona)
Gràcia Bassa creia que la cultura i la llengua catalana estaven
en un estat de desprotecció igual que ho estava la cultura autòctona
argentina. Gràcia Bassa, en el seu intent per difondre la cultura
argentina, va fer un recull d'etnografia índia que dissortadament ha
restat inèdit i del qual queda una bona col·lecció de postals
antropològiques.També va fer un recull de poetesses argentines com
Doelia Miguez, Alfonsina Storni, Joana de Ibarbourou, etc
Després de la Guerra Civil va retornar a l'Argentina, on va treballar
per a l'editorial Juventud, filial de la de Barcelona, i on va fundar la
seva pròpia editorial, Camino, que va publicar una col·lecció de
trenta-tres volums dedicats a la mainada.
