El Mas Jofre

Mas Jofre o actualment conegut com a Can Llausàs és un mas edificat entre els segles XVIII i XIX situat al vell mig del Paratge del Sobirà, dins del sector Roma i Les Gavarres i molt al costat de la Font del Mas Jofre o Font d'en Catalanet i en el encreuament del camì vell del Sobirà a Llofriu i el Camí del Sobirà.

Descripció i valoració

Mas de grans dimensions, de tres crugies i tres plantes, amb teulat de dos pendents sobre els murs laterals. A la façana principal s'hi troben una porta amb una gran llinda sota un arc de descàrrega, finestres amb llindes monolítiques i ampits motllurats. Al darrer pis hi ha una arcada de rajols i als baixos dues finestres d'època tardana. El ràfec és de dues filades de rajola, una en serreta. A l'angle SO hi ha un contrafort en talús. Es tracta d'una construcció a base de grans rebles de pissarra i morter. 

El Mas Jofre l'any 2010

A l'interior hi ha una entrada amb volta de maó. A la llinda de la finestra central del primer pis hi ha una creu patriarcal i la data 1772. A la llinda de la finestra de la planta superior es llegeix D(IA) 21 DES(EMBRE) DE 1846. A llevant, deslligades del mas, hi ha diferents dependències, entre les quals un porxo que es descriu a la fitxa núm. 146. 

Sembla clar que el mas del segle XVIII tenia dues plantes i teulat de vessants sobre les façanes de més llargada. L'aixecament de la tercera planta al segle XIX comportà un canvi de l'orientació dels pendents de la coberta.

La vegetació de l'indret, a l'entorn del mas, té elements molt notables.

Cal remarcar els arbres i conjunts de vegetació de la finca, sobretot al voltant de la casa: les tanques de xiprers, oliveres, en especial la vella olivera a tramuntana del mas, els castanyers que va fer plantar l’escriptor... tots ells presents a la seva obra.

Notícies històriques

La creu patriarcal que figura a la llinda del segle XVIII és l'emblema de l'ordre del Sant Sepulcre. En aquest cas fa al·lusió al priorat de Santa Anna de Barcelona, que posseí la senyoria feudal del castell de Palafrugell i el seu terme. La creu es troba en altres edificis dels municipis de Palafrugell i Mont-ras.

El nom del mas Llausàs amb el qual és avui coneguda aquesta casa, és recent, dels propietaris actuals.

Enllaços externs

• WIKIPEDIA: https://llofriu.fandom.com/ca/wiki/Mas_Jofre

Casa Regàs

El promotor Oriol Regàs, principal artífex de la gauche divine barcelonina , tenia una casa d'estiueig a Calella de Palafrugell , a la Costa Brava (Girona) . En ella es donaven cita personatges de diversos àmbits que compartien un estil de vida obert i desenfadat .

Quan Regàs va encarregar el 1970 a Clotet i OTB dissenyar la seva nova casa, aquests van tractar de plasmar en el seu projecte aquest esperit iconoclasta dels agitats anys 60. El nou emplaçament era proper a l'anterior però cap a l'interior , a la població de Llofriu. Ja existia un petit mas, ben situat , però escas i inutilitzable , per la qual cosa es va decidir col·locar -hi el garatge i altres serveis.

La construcció de nova planta podia llavors adoptar una forma lliure, sinuosa, semblant a un piano de cua, i bolcar tota ella cap a una piscina central, com un espai aterrassat comú per estar. Les diverses dependències s'anaven desordenant de forma harmònica, amb espais intermedis i vestíbuls, configurant una insòlita tipologia adequada als canviants usos imprevistos.

Els reptes d’estimar i conservar els edificis moderns i contemporanis

Dels dies feliços d’estiu a l’antiga Casa Regàs i el Belvedere Georgina, una de les obres més emblemàtiques de la Catalunya dels anys 70, no en queda res. Es troben en un estat de degradació absoluta. L’actitud dels actuals propietaris i el temps han donat un cop de puny a l’esperit lúdic amb què la van dissenyar els arquitectes de l’estudi PER, Oscar Tusquets, Lluís Clotet, Pep Bonet i Cristian Cirici. “Van actuar amb una actitud trencadora: inicialment l’obra consistia en l’ampliació d’una masia, i la van acabar convertint en el garatge d’una casa nova”, afirma l’arquitecte Aureli Mora, que n’ha denunciat la ruïna a través de la web d’Arquitectes per l’Arquitectura.

L'estat deplorable en que es troba actualment el "Belvedere Georgina".

La mateixa actitud rupturista i juganera també es troba al Belvedere: “Van fer una glorieta clàssica, però la coberta també era un aparcament. Van contraposar la modernitat de l’automòbil amb el classicisme de l’edifici i amb el paisatge”, subratlla Mora. La situació de la Casa Regàs i el Belvedere Georgina no és un cas únic, sinó la punta de l’iceberg de la problemàtica de la conservació de l’arquitectura moderna i contemporània. Un altre cas que ha sortit a la llum en les últimes setmanes és l’amenaça d’enderroc de la Casa Van der Driesche, a Eivissa, obra dels últims guanyadors del Premio Nacional d’arquitectura, José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres. En aquest cas, el Consell Insular d’Eivissa i l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia estan estudiant el requeriment de catalogar l’edifici que els va fer el Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears. En canvi, la marquesina del complex turístic Politur, de Bonet Castellana, Puig Torné i Esquius, del 1963, sembla tenir els dies comptats, ja que l’Ajuntament de Platja d’Aro en va autoritzar l’enderroc fa pocs dies.

Almenys en el cas de la casa Van der Driesche no ha passat com amb la mítica Casa Guzmán d’Alejandro de la Sota, a Madrid, la destrucció de la qual es va descobrir fa un any quan ja havia estat substituïda per un habitatge anodí. “És molt difícil aturar la destrucció d’un edifici quan ja hi ha l’excavadora. Hem d’arribar abans”, diu Susana Landrove, directora de la Fundación Docomomo Ibérico. Des de l’any 1933 aquesta entitat ha catalogat 1.700 obres d’entre els anys 1925 i 1965. El debat sobre aquest patrimoni més recent segueix, i en repassem algunes de les claus més significatives.

• http://www.arxiusarquitectura.cat/arquitectura_det.php?id=1218
• http://sig.palafrugell.cat/Documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/Bens%20Individuals/172.pdf

Ca les Estanyoles o Mas Estanyol

Ca les Estanyoles o Mas Estanyol és un mas pairal situat a uns 100 metres del barri de l'Estació de Llofriu (terme municipal de Palafrugell), al camí que mena al cementiri. S'hi accedeix a través del carrer de la Tramuntana i aquesta edificació és considerada la més antiga del sector de l'Estació, ja que podria datar del segle XVII. Masia de planta rectangular en sentit est-oest de planta baixa i dues plantes pis, amb un cos de planta baixa i tres plantes pis. Vessants de la coberta perpendiculars a façana principal sud, a diferents nivells.

Imatge aéria del Mas Estanyol.

Els Riera-Estanyol són una família de pagesos hisendats documentats a Llofriu almenys des del segle XV. Hi trobem membres eclesiàstics, pagesos i comerciants del sector surotaper, cas de Josep Riera i Casals (mort el 1895), de qui es conserva una abundant correspondencia.

El fons documental es va conservar a les golfes del mas pairal, d'on va ser recollit per M. Lluïsa Riera Fabra, l'hereva. D'ella va arribar a mans de Lluïsa Bachs i Benítez, que al seu torn en va fer donació a l'Arxiu Municipal de Palafrugell. A primer cop d'ull, la documentació més antiga del fons està vinculada a Pere Estanyol i Antoni Geli Estanyol i la formació del patrimoni familiar des de finals del segle XV i durant tot el segle XVI. Entre aquesta documentació més antiga sovint es fa esment a Llofriu però també a altres poblacions empordaneses. Dins del fons hi ha documentació del mas Mascort, de Palafrugell. Aquesta heretat s'integra al patrimoni Riera al segle XIX, i va quedar dividida en set parts. El mas Mascort prové de l'hereu Melcior Mascort Casals (1874-1933), fill del matrimoni entre Josep Mascort Bonet i Maria del Carme Casals Sabenyà, aquesta última descendent per línia materna dels Riera (vegeu bibliografia: Mascort et al., p. 112, element 13).

El Cementiri de Llofriu

El cementiri de Llofriu es data el 1895, d'estil neoclàssic. Al paratge del Corn de l'Aigua, concretament es troba al Camí del Corn de l'Aigua, dins del sector de L'Estació. Té un petit clos annex que correspon al cementiri laic. A finals del segle XVIII, el rei Carles III, havia ordenat la construcció dels cementiris fora de les poblacions adduint raons higièniques i sanitàries. La creació d'aquests nous camps sants es va generalitzar durant la segona meitat del segle XIX. En aquest cementiri està enterrat l'escriptor Josep Pla.

Descripció i valoració

Planta rectangular, clos amb tanca de pedra i morter. Façana on hi ha l’entrada amb parament arrebossat i senzilla decoració a base de ressalts en relleu que delimiten un parell de rectangles opacs. Porta amb marc ressaltat que és coronat per un frontó poc destacat.

Al vim hi ha clavada una creu de forja als braços de la qual, calada, hi figura la inscripció: C.P. 1895. Els batenets de la porta també són de ferro. A l’interior els ...amians tenen traçat cruciforme i al centre sobre d’un pilar una creu de forja. Els rengels de nínxols ocupen tot l’espai del fons i només part dels laterals.

A cada costat de l’entrada hi ha dos petits locals, simètrics. Actualment la façana és acolorida amb tó ocre en els ressalts i en blanc la resta. Darrera del cementiri, vora un dels angles, hi ha un altre clos minúscul i rectangular, amb el mateix tipus de tanca i porta de rajols a serdinell. l’interior és completament cobert de bardisses, abandonat.

El petit clo anex és evidentment el cementiri laic.El camí que portava a l’entrada del petit clos cementiri laic actualment és privatitzat.

Font del Mas Jofre o Font d'en Catalanet

Descripció i valoració 

Font que es troba en un petit fondal, d'esponerosa vegetació, vers el sector central de la vall de Sobirà (drenada per la riera de les Molleres), a llevant del Mas Jofre, a les terres del qual pertany. Actualment és del tot abandonada, no raja i l'indret i els corriols que hi menen resten envaïts per la malesa. La font rajava en un alt marge, en un mur d'obra agençat a base de gruixos de remolinat, al peu del qual hi ha el brollador ara mig soterrat pel llot. A la part superior de la paret hi destaca una gran làpida de pedra calcària, de contorn corbat, en la qual s'hi llegeix: M.J. / FON DEL MAS JOFRA / 1906. Al costat de la font, en un replà més elevat, hi ha una taula feta amb una mola. 

Notícies històriques 

Aquesta font havia estat molt popular a la rodalia i encara seria, Palafrugell és més coneguda pel nom de "Font d'en Catalanet". Data de l'any 1906.
probablement, recuperable. A la vila de
…La Font d'En Catalanet o d'En Jofre, posada enmig d'una petita vall deliciosa del terme de Llofriu, és d'aigua bona, però es pot dir que ja no existeix (Josep Pla, op.cit. capítol 25 "Les fonts" pàg. 547)

Bibliografia i documentació

• Josep Pla (1968)
• Josep Bañeras i Josep Pujol: "Les fonts de Palafrugell". Quaderns de Can Bech. Palafrugell. Febrer-març 1993.  

Enllaços externs

• Ficha completa 147

Can Verdera; molí i resclosa d'en Verdera

Descripció i valoració

Can Verdera és una petita masia de dues plantes i tres crugies, amb teulada do doble vessant sobre els murs laterals; fou ampliada amb una nova crugia i porxo. La façana, a migdia, té a l’eix central la fporta i una finestra al pis, ambdues amb llindes de pedra.

El mas es troba prop del marge esquerre de la riera. El seu curs discorre força afondalada, amb ribes en llarga pendent esglaonada que cobreix una espessa vegetació. Entre aquest verder, a tocar la riera i a migdia del mas, hi ha les ruïnes del Molí fariner. Era un edifici de dues plantes. La coberta és completament enfonsada així com bona part de les parets. Els enderrocs colguen l’interior on hi resta alguna estança amb volta. Vers ponent es veuen restes del rec.

Aigües amunt de la riera hi ha el mur de la Resclosa, de molt gruix, esbotzat en la part central. Les feixes d’horta de la masia i el molí s’aprecien, envaïdes en la major part, per la vegetació.

Aquest molí i resclosa forma un conjunt inseparable, interessant com a mostra d’arquitectura pre-industrial, amb el Molí d’en Busqueta, situat una mica aigües amunt de la mateixa riera, prop del vell pont del mateix nom. És interessant la fegetació de l’indret, pertanyent a les ribes de la riera, al bosc que hi ha avançat hi ha restes d’antigues feixes de conreu i horts amb arbres fruiters. En aquest indret s’hi apleguen pins, alzines, suros, llorers, ametllers, figueres.

Notícies històriques

La bassa del molí deu haver estat colgada i convertida en conreu. La fotografia aèria sembla donar indicis del seu emplaçament, a poca distància i un poc més elevada que les restes del molí.

Enllaços externs

• Ficha completa 14

La casa Regàs i el Bevedere Georgina

Can Catalanet, un mas petiti i modest, ja molt degradat, del paratge de Sobirà d'aquest terme Parroquial de Llofriu, va ser rehabilitat durant els anys 1970-72, amb la introducció de nous elements d'edificació que l'han convertit en un referent de l'arquitcetura contemporànea.

El projecte de la casa de noca planta adopta una forma sinuosa "semblant a un piano de cua", segons els mateixos autors, els arquitèctes Òscar Tusquets i Lluis Clotet, amb dependències "desordenades de forma harmònica", obertes a "usos imprevistos", amb la intenció de plasmar "l'esperit iconoclasta" de la dècada de 1960. L'element més singular és el Belvedere Georgina, petit edifici en el qual es va voler intorduïr un habitatge funcional inspirat en els belvederes pal·ladians. En aquells moments es va considerar com un referent de la arquitectura postmoderna, "la primera obra post moderna sense mala consciècia", segons el nord-americà Charles Jenks, reputat teòric de l'arquitectura.

REF: QUADERNS DE PALAFRUGELL Nº22 - PAG 14.