El primer record que apareix que els preguntem per la guerra és la crema de l'església i mossèn Birba recolzat sobre el mur de la plaça vestit civil. Fins i tot podrien descriure -al detall- com anava vestit. Després d'un silenci llarg, de sobte els ve un altre nom al cap, en Xicu de ca l'Avellí.
"En Xicu Moret era del comitè de Llofriu. Tothom el coneixia com en Xicu de ca l'Avellí. L'església cremava, i nosaltres ho estàvem mirant des de la finestra de can Bertran. Érem tres o quatre amb el mossèn Birba. Ens va donar una medalla d'or a cada un, la Neus de can Salvà, la Quimeta, l'Ernesto... 'Així tindreu un record de mossèn Birba', va dir. Llavors va venir en Xicu Moret i s'el va endur. El va salvar. En Xicu es va portar molt bé amb la gent de Llofriu" (Antonia Arenas).
"Recordo que al meu pare li varen explicar que una família de Palafrugell va sentir des del balcó de casa seva una conversa al carrer entre l'Avellñi i els del comitè. L'Avelló els deia: 'Què hi voleu anar a buscar, a Llofriu? No hi heu d'anar a fer es! A can Pitu, vells, a ca l'Estela criatures...'. La qüestió és que gràcies a ell no varen venir" (Lourdes Casademont).
"Quan van venir a cremar l'església, a mossèn Birba el vam fer sortir i anava amb sotana naturalment. A la paret que baixa a cal Pubill es va asseure allà amb una camisa blanca, armilla i pantalons. Me'n recordo com si fos ara. Com que era veí nostre va portar moltes coses a casa. Hi havia roba d'església, dos calzes i un llibre. Quan van arribar els milicians van veure la mare darrere la cortina de la xarxa i li van dir que tragués la pistola, i resulta que eren les estisores que portava sempre a sobre per cosir" (Josep Riembau).
"Als sis anys vaig veure cremar l'església des de casa. Llavors durant la guerra el meu pare se'n va anar a viure a cal Gall, a tocar de can Genover, perquè no s'emportessin a la guerra. Jo vaig anar amb ell. Vàrem passar tota la guerra allà, fent carbó. Era carboner. La mare s'estava a casa, i jo baixava a buscar una mica de calat. Teníem una barraca de carboner, i portava patates que covíem allà mateix. Quan vaig començar a anar a estudi, dormia a casa i al migdia la mare i jo anàvem a dinar amb el pare i a corre-cuita cap a estudi de nou" (Santiago Torrent).
"En Meliton deia que quan varen cremar l'església hi havia quatre homes amb fusells que vigilaven l'església, i que no va sortir per por de les represàlies. Es va sentir molta impotència aquell dia" (Lourdes Casademont).
"El pare sempre explicava que antigament Llofriu havia tingut ajuntament. Jo havia sentit a dir que en el temps de mossèn Birba els papers de l'antic ajuntament de Llofriu es guardaven dins el quartet del cor de l'església, i que quan es va cremar l'església tot va desaparèixer" (Lourdes Casademont).Els llofriuencs entrevistats van viure la guerra des de diferents perspectives: essent criatures sense saber ben bé què passava, en plena joventut veient-se de moltes coses enviats al front, pares lluitant al front i mares havent de tirar endavant totes soles la família... Molts són els testimonis:
Els Mas Riera, ara Mas-Tell, durant la postguerra, any 1948.
"La guerra em va enganxar amb 20 anys. Vaig passar 3 anys a Madrid i 3 anys més amb en Franco a les muntanyes de Toledo" (Pere Ventura).
"El pare era al front. Jo em vaig quedar aquí amb la meva germana i la meva mare. La mare quan bombardejaven ens portava al mig del bosc perquè es pensava que hi estaríem més segurs" (Alfons Juncà).
"La guerra em va agafar a Llofriu. Al meu germà, que era molt jove, se'l varen emportar. El meu pare, per un miracle es va salvar, però del disgust que va agafar pel meu germà es va posar molt malalt i mai més es va recuperar. Mai més va ser ell. Tenia 62 anys que es va morir" (Lola Alsina).
"Es passava gana. De pa no en vèiem, no n'hi havia. El que era pagès sí que menjava, però com que a casa érem manobres, no ho teníem gens fàcil. La meva mare treballava per les cases a cavar. Anava a can Salvi o a cal Pilot a Torrent. A la guerra ningú donava res. El peu pare guanyava deu o dotze pessetes al dia amb dinar inclòs, però un litre d'oli ja en valia quinze!" (Emili Puig).
"Els primers anys la vàrem passar molt negra. Nosaltres teníem hort i gallines, però si t'ho podien robar t'ho rabaven. En aquell temps venien forasters, entraven... i si eren homes, què hi podies ferm nosaltres érem dones! Teníem un taronger a casa meva, que molt maco, gros, i tenia unes taronges molt bones! Varen venir soldats. Jo vaig dir de tancar totes les gallines i els porcs a casa perquè no se'ls emportessin, i quan vaig veure que entraven i s'emportaven les taronges jo els vaig dir que per favor ens en deixessin, que no teníem res per menjar, i l'oficial em va dir: 'No tendrías que darme las naranjas sinó todo el naranjo'. I jo li vaig contestar: 'Pues te lo cargas encima y te lo llevas'. Tinc presents aquelles paraules com si fos ara mateix" (Lola Alsina).
"Durant la guerra vàrem passar soles; el pare era al front. La Mare treballava al camp, a l'hort, anava a vendre... Teníem un matxo i animals, i anàvem fent com podíem" (Rosa Frigola).
"El pare va estar sempre amagat al bosc, passant per darrera de casa. Sempre explicava que una vegada era a la Bisbal i hi havia un grup, durant la revolta, que s'estaven rient d'ell i li varen dir: 'Estela, vols que et diguem de què riem? Doncs que si els de dretes fossin com tu, els d'esquerra ja podríem plegar!' El pare volia justícia. Li era igual si eren de dretes o d'esquerres".A finals de la guerra alguns veïns es veiren obligats a tenir refugiats a casa. Moltes cases de Llofriu foren les escollides. "A casa s'hi van refugiar una àvia i la seva néta. Eren de Madrid, de Vallecas. L'Ajuntament de Palafrugell ens va obligar a tenir-les a casa. 'Mañana os llevaremos comida y ropa' i encara els esperem! Van estar-hi un mes o un mes i mig. Llavors varen entrar els nacionals i ja varen marxar" (Santiago Torrent).
"La guerra la vàrem passar aquí l'avi, la mare i jo. L'avi ales-hores ja estava malalt. La vàrem passar molt magra, perquè el meu avi era molt de dretes, Ens varen col·locar refugis a casa, Eren un vell, una dona i dues criatures... i a mantenir-los tots!" (Antònia Arenas).La postguerra
La vida al poble, amb la imatge de l'església cremada presidint la plaça, es feia feixuga i trista. Tan aviat com van poder, els veïns es van reunir per canviar aquella estampa i fer net; s'havia de començar de nou.
"El pare, en Domingo del mas Prats, en Melitón... es varen reunir i varen demanar qui volia contribuir en la reconstrucció de l'església. Tothom hi col·laborar: uns anaven a buscar sorra, altres rajols, els comitès varen donar fusta per fer els bancs que s'havien cremat, i va ser el poble reunit i amic que varen reconstruir l'església. També es passava per les cases per recollir algún diner. no hi havia mitjans, però es va fer. Llofriu ha estat senpre un poble solidari. Mentre s'estava duent a terme la restauració de l'església, les primeres mises es varen celebrar al pati de can Vilert" (Lourdes i Montserrat Casademont).La postguerra va ser llarga i crua. Els aliments escassejaven i tothom feia el que podia. Els pagesos anaven fent, sempre tenien alguna cosa que posar-se a la boca. Molta fou gent de Palafrugell i dels voltants qie anava pels masos de Llofriu demanant menjar.
"Venia molta gent de Palafrugell que ningú ho diría; venien a buscar menjar a casa. A casa teníem molta terra i mai de la vida en havia fet falta res de menjar. Sempre vam donar coses: fruita, patates..." (Margarita Molins).
"Acabada la guerra portàvem carbó a Can mario i els nacionals se'ñ quedaven tot. També anàvem a Gualta per canviar-lo per farina, fesoles, arròs... per menjar al cap i a la fi. Si havíem de pasar per Pals, sempre hi tobaves cuatre guàrdies civils,i havíem de deixar quatre sacs de 5 kg de carbó a la ferretería de Can jordà. Era el peatge. Durant la postguerra venien dones de Palafrugell a buscar llenya i se l'enduien a l'esquena" (Santiago Torrent)."
"Venia gent de fora i ens demanaven caritat. la meva mare alguna vegada els havia donat alguna cosa i ens ho quitava de nosaltres. Llavors un dia va veure que ho venien i es va enfadar molt" (Lola Alsina).
"Com que nosaltres teníem botiga i erem temps difícils per a tothom, fiàvem, i és clar, teníem una llista de dues pàgines, i costava de recuperar, i deutes que han quedat!" (Josep Sabrià).
