Sense dubte, Llofriu hauria pogut tenir el seu fundador llegendari en un semidéu, un guerrer o un colós alat, però la realitat, ai las, és força menys èpica. I és que la forma Llofriu prové del nom de persona germànic Lotfrid, que vol dir, 'pau formosa'. Arreu del país trobem nombríssims exemples de pobles i ciutats que deuen el seu topònim a una persona. De vegades eren soldats, militars o polítics que s'establien en un tarreny i que hi deixaven el nom, cas de Perpenius, que dóna lloc a Perpinyà, Cervius, al seu torn a Cervià o Manileub a Manlleu. No es pot pasar per alt la gran abudància de noms germànics detecyada en els documents de l'època a la regió de Girona, per on van entrar a la penínsulaels pobles francs, sobre el substrat del visigots, també germànics.
 |
| Entrada principal de l'Esglèsia de Llofriu decorada amb senefes que podrien datar de la baixa edat mitjana. |
No sabem amb gaire certeza si aquest tal Lotfrid, a qui trobem esmentat l'any 1062 una de les atestacions més antigues (alodium de Lofrid), malgrat les ressonàncies visigòtiques del seu nom, era germànic de primera generació o bé un català ja plenament arrelat. El que sí que podem certificar és que va deixar la seva empremta en aquell alou primitiu -d'orígen romà, segons l'historiador Joan Badia- en forma de topònim, que s'ha mantingut fins avui.
