L'únic semàfor de Llofriu

Llofriu és un nucli de població baixempordanès que pertany al municipi de Palafrugell. Està travessat per la carretera C-66, que comença a la població natal de Josep Pla i condueix fins la capital de la comarca, la Bisbal d'Empordà.
En creuar Llofriu, un pas obligatori per a tots aquells que vulguin arribar-se a la capital des de la Costa Brava i viceversa, podem observar a banda i banda de la carretera dos restaurants que potser ens animen a aturar-nos una estona i fer un descans. Però Llofriu té un altre atractiu que atura els cotxes, tant si volen com si no: un idíl·lic i funcional semàfor al bell mig de la calçada
La C-66 al seu pas per Llofriu.
La C-66, al seu pas per Llofriu, no disposa de cap encreuament. I doncs, quina és la funció del semàfor? Aparentment, deixar creuar pel pas de vianants. Fins aquí cap problema: l'únic pas de vianants del nucli és el del semàfor; s'entén que els llofriuencs han de poder travessar la carretera. I perquè sigui possible fer-ho amb seguretat, cal un semàfor.
Fem una mica d'història sobre aquest aparell de trànsit: una de les seves funcions era posar-se vermell quan un vehicle entrava a la població a una velocitat superior als cinquanta quilòmetres per hora. Aquest estiu, però, sembla que la finalitat del semàfor ha canviat completament. I és que, ara, l'aparell es posa vermell contínuament, a intervals regulars de temps, fet que provoca cues quilomètriques i una lenta circulació.
Aeria del tram.
Llofriu és un lloc de pas per a molta gent: tant veïns habituals com turistes que busquen la platja de Palamós. Això fa que, especialment a l'estiu, la C-66 esdevingui una via molt transitada. Davant d'aquesta situació, un semàfor en mal funcionament només complica les coses. Vegem, d'una forma il·lustrativa, la dimensió d'aquestes cues:
Si cliqueu la imatge podreu observar-la més detalladament. El tram que es mostra fa uns 2,3 quilòmetres de llargada, aproximadament: de rotonda a rotonda. En vermell tenim marcats els dos trams de cua: un en sentit la Bisbal i un altre direcció Palafrugell: això és un quilòmetre de cua en cadascun dels sentits de la marxa: unes retencions que ens podem trobar qualsevol part del dia. La situació es complica quan les cues arriben a alguna de les dues rotondes, ja que impedeixen el pas dels vehicles provinents d'altres direccions: el tap és monumental. I la causa de tot plegat és un simple semàfor l'única funció del qual és controlar un miserable i desèrtic pas de vianants. Com a bisbalenc, són molts els anys que porto travessant Llofriu, i encara és l'hora que vegi una persona travessant pel pas.
Qualsevol barceloní dirà que això no és res comparat amb les retencions diàries de l'àrea metropolitana de Barcelona. Però la qüestió és que, a Llofriu, el problema es pot resoldre fàcilment: desactivar el semàfor i retornar-lo a la seva funció essencial: deixar creuar els vianants. I això es soluciona col·locant un botó (de fet, em sembla que ja hi és), que, en ser premut, deixi creuar la calçada. Aquesta ha de ser l'única manera a través de la qual el semàfor es pugui posar vermell. Res més.
No sé pas de qui depèn, el semàfor: si de l'Ajuntament de Palafrugell o de Carreteres, però cal un canvi. Ara per ara, la situació és una vergonya.
Web d'on s'ha extret l'informació: aquí
Aquest text i les imatges corresponents s'han extret d'un article original de L'apunt enllaç a l'article d'en Roger Font, sota la llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons vageu llicència

Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França

La Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF) era una companyia ferroviària catalana. Es va fundar el Desembre del 1875 arran de la fusió de les companyies Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres (BFF) i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB). Va ser la companyia que va connectar per ferrocarril Barcelona i la Frontera Francesa. El 1898 TBF i la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MSA) es fusionaren conservant el nom de l'última mitjançant un previ acord. Tot i així TBF mantení certa independència (fins i tot amb explotació pròpia) i passà a denominar-se la Xarxa catalana de la MSA. El 1925 es començà el procés per la unió definitiva, la qual no es produí totalment fins el 1936.


Història

La companyia fou fundada el 10 de desembre del 1875 fruit de la fusió dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres (BFF) i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB). BFF tenia la concessió de la construcció d'un ferrocarril fins a França, però no l'havia pogut executar per problemes econòmics i la va vendre. La fusió molt ambiciosa contemplava la recuperació de la concessió i continuar les obres ara que tenien molt més potencial. Així també la companyia comença a treballar per unir les xarxes de les dues companyies.
En un parell d'anys la companyia havia fet molts progressos en les obres del ferrocarril cap a frança, així el 17 de desembre del 1877 va poder celebrar l'arribada del tren a Figueres.
I finalment, un mes més tard, el 20 de gener del 1878 va inaugurar el tram fins a Portbou creant la connexió internacional amb França .
Tot i l'èxit de la connexió internacional l'empresa encara tenia sobre la taula un assumpte força polèmic: la unió de la línia de Girona(amb estació terminal a Estació de França) amb la línia de Martorell (amb estació terme a Riera d'en Malla situada a la Rambla de Catalunya cantonada Ronda Universitat) a Barcelona. Després de un intens debat sobre on havia de passar la connexió, al final es construí en forma de rasa pel Carrer Aragó. Fou inaugurada el 25 d'octubre del 1882 que permetia unir l'Estació de Sants amb l'Estació de França. És aleshores que la Riera d'en Malla queda fora de joc i fou enderrocada el 1884.
El 1886 absorbeix la companyia Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona la qual tenia la concessió d'un ferrocarril directe entre Madrid i Barcelona, però no l'havia pogut executar per problemes econòmics.
Tiquets de tren de varis anys.

Un any més tard el 1887 s'absorbeix la Companyia del Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona. Lògicament la companyia va començar immediatament les obres per integrar les seves línies. Així fou com s'inaugura el 24 d'abril del 1887 l'estació de Sant Vicenç de Calders on s'uniren les linies de línies de Barcelona-Martorell-Tarragona (ex TMB) i la de Barcelona-Vilanova-Valls (ex VVB). Ara que ja tenien un extrem enllaçat, el 15 de juliol del 1887 inauguraren l'altre enllaç per l'altre extrem en forma de ramal entre el Prat de Llobregat i la La Bordeta (Sants-Montjuïc).
A finals de 1889 es produïren negociacions amb Ferrocarrils del Nord per fusionar-se, però no prosperen ja que la principal competidora de Ferrocarrils del Nord, la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MSA), va fer una oferta amb millor.
El 2 de juny del 1891 se signa el conveni de fusió amb Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant|MSA]] la qual mantindrà les sigles, es farà efectiva el 1899.
El 15 de juliol del 1894 s'inaugura la línia directe entre Barcelona i Saragossa. Aquesta línia constava d'un traçat més suau i curt al existent, per això s'hagueren de perforar nombrosos túnels, entre els quals el cèlebre túnel de l'Argentera (aleshores el més llarg de tota la Xarxa ferroviària) a càrrec del enginyer Eduard Maristany.
El 1 de gener del 1898 es fusiona amb la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant. Tot i així TBF mantení certa independència (fins i tot amb explotació pròpia) i passà a denominar-se la "Xarxa catalana de la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant". El 1925 es començà el procés per la unió definitiva, la qual no es produí totalment fins el 1936.